El bloc d'en Jordi Martí

Confiança.

2011-08-05T19:53:00.000+02:00

D'un temps ençà s'ha posat de moda criticar els sous dels càrrecs electes i em preocupa que això es faci sense tenir en compte tota la informació necessària per poder opinar o criticar amb un cert criteri, o com a mínim amb una visió esbiaixada del que es vol dir. Es fa sense mesura, indiscriminadament, caient en els tòpics i les generalitzacions, i a tort i a dret, que diria aquell.

Què ès car i què es barat? Aquesta pregunta l'haurien de respondre persones que saben de productivitat, eficiència i eficàcia al lloc de treball, i també aquells que saben de pagar per objectius assolits i incentius, per exemple. Naturalment, jo no sóc de cap d'aquestes dues menes de professionals i m'abstindré de parlar-ne, per desconeixement.

Això no obstant, penso que els càrrecs electes validen les seves apostes estratègiques, els seu projectes polítics i els seus programes electorals en totes i cadascuna de les eleccions a què s'enfronten. El vot de les persones que dipositen la seva confiança en aquests càrrecs electes, valida, també, el fet que treballin al servei dels municipis -com és el meu cas- de manera remunerada, assalariada o com vulgueu dir-n'hi.

Els veïns, els qui validen o no la gestió i l'obra de govern, saben quan una persona es defensa el jornal -com dirien els més grans- o quan algú es vol enriquir amb la política.

De manera molt entenedora, crec que molta gent sap que, a vegades, poc és molt car i molt és barat, en funció d'una sèrie de paràmetres objectivables i quantificables com ara els resultats i els objectius assolits, i també de la dedicació que hi posa cadascú.

En definitiva, la confiança en algú o en un grup de persones per tal que gestioni/n allò que és de tots, el bé comú i l'interès general, és un element que també té el seu valor, segur que també el seu valor econòmic i tot.

Poder refiar-se d'un grup de persones i dipositar-hi la seva confiança per gestionar un poble, una ciutat o un país, no ha d'anar renyit amb el fet que hi hagi qui pugui guanyar-se dignament el sou que li paguen dedicant-se a la política i a la cosa pública. És a dir, a priori no és ni bo ni dolent que hi hagi gent que es guanyi la vida exercint la política. Tot dependrà de la seva capacitat o de la seva mediocritat.

A partir d'aquí, cal que les dades i la informació sobre les retribucions siguin transparents i publicitades per tal que els veïns ho vegin com el que és, un procediment net i immaculat aprovat pels Plens dels respectius pobles, municipis i ciutats.

Faríem bé tots plegats de no confondre el que lliurement a cadascú li pugui semblar poc o molt, opinió certament legitima en tots els casos, amb la situació vital que hi ha darrere de totes i cadascuna de les persones que es dediquen als altres per una qüestió, sovint, de vocació de servei -moltíssima gent ho fa per vocació i prou-. Per cert, algú sap quan cobraria un bon professional al sector privat? Ummm...

Valorem-ne la seva feina, si us plau. Que de les altres coses ja se n'encarregarà qui vulgui.

Per què no deixem de fixar-nos tant en el sous d'uns i altres, i ens comencem a preguntar, en canvi, quan es demanaran responsabilitats als que estan endeutant els seus ajuntaments fins a percentatges indecents?

Recordeu bé aquesta pregunta perquè ben segur apareixerà ben aviat davant nostre. Molt més aviat del que ens pensem...

Mentrestant, però, treballarem una vegada més per guanyar-nos la confiança de la gent i guanyar-nos la possibilitat de continuar treballant.

Contribuir a reactivar l'economia i el desenvolupament local.

2011-06-23T18:22:00.000+02:00

A propòsit de les meves primeres paraules després de la recent investidura com a Alcalde de Sant Pere Pescador per al mandat 2011-2015 el passat dissabte 11 de juny, recordo amb certa claredat que vaig posar l'èmfasi en l'esforç i la contribució per reactivar l'economia local en la mesura de les nostres possibilitats com a poble.

Ara que tinc davant meu l'esborrany de l'Acta de la sessió de constitució del nou Ajuntament, repasso breument el que vaig dir i us en reprodueixo una síntesi prou acurada:

"La tasca que es presenta per a aquest nou mandat municipal és complexa. La prioritat serà la de contribuir a la reactivació de l'economia, a combatre l'atur, a donar suport a les iniciatives emprenedores i a dedicar una especial atenció als joves; tenint en compte, però, que la contribució municipal només podrà ser modesta, d'acord amb les possibilitats d'un petit municipi com és el nostre.

El full de ruta d'aquest nou mandat, igual que el del que acaba de finalitzar, estarà presidit per la vocació de servei, les polítiques de proximitat al ciutadà i la inversió municipal en serveis públics bàsics i d'atenció a les persones.

Tota aquesta actuació estarà presidida per l'objectiu principal de garantir la cohesió social i la convivència al nostre municipi."

En aquest sentit, faríem bé de recordar, entre tots plegats, que la convivència sempre és el més preuat dels valors que cal preservar. Res ens pot portar a posar en risc la convivència i la cohesió, ja que fer-ho ens conduiria com a comunitat a la fractura social.

Si a això li sumem els 146 aturats el mes de maig a Sant Pere Pescador, podrem fer-nos una idea aproximada de la magnitud de la tragèdia.

Espero no decebre-us en aquest i en els altres nous reptes que, ben segur, se'ns presentaran. Els regidors de l'equip de govern que estrenem no us fallaran.

419 gràcies. Visca Sant Pere Pescador!

2011-05-24T14:37:00.000+02:00

Breument vull felicitar totes i cadascuna de les 540 persones que vàreu venir a votar el diumenge a les eleccions municipals de Sant Pere Pescador.

La participació d'un 47,41% dels veïns demostra que, entre tots, hem estat capaços de mobilitzar molta gent malgrat haver-hi una única candidatura.

Deixeu-me dir-vos que, si es vol, la política, sobretot la política local, és molt digna i que les vostres ganes de votar ajuden a fer-la encara més digna.

Permeteu-me també que m'adreci especialment a les 419 persones que heu renovat la confiança (un 80,89% dels vots vàlids i un 77,6% del total de vots emesos) a la candidatura Independents per Sant Pere-Acord Municipal.

La vostra confiança és la nostra responsabilitat i la nostra força.

Amb tu, amb tots vosaltres, Sant Pere es mou.

419 gràcies...i un somriure.

Visca Sant Pere Pescador!

10 motius per anar a votar. Participa!

2011-05-18T12:29:00.000+02:00

Em vénen al cap uns quants motius per encoratjar la gent a anar a votar el proper diumenge 22 de maig a Sant Pere Pescador:

1) És un dret que durant moltíssims anys se'ns ha negat a tots plegats.

2) És un deure si volem qüestionar posteriorment l'acció de govern i la gestió municipal.

3) És una oportunitat de participar políticament fent una valoració a través de la papereta del vot. En aquest sentit, si no s'està d'acord amb la gestió duta a terme, hi ha la possibilitat de votar en blanc com a senyal de vot de protesta o d'estar descontents. Un alt número de vots en blanc es podria interpretar perfectament com un vot de càstig i ens obligaria a fer una profunda reflexió dels motius d'aquest descontentament.

4) Malgrat pugui semblar tota una altra cosa, els governs municipals han d'estar legitimats al màxim i han de sumar el màxim consens possible al seu voltant per tirar endavant propostes i mesures, i això s'assoleix també gràcies a un gran número de vots i a una alta participació en les votacions.

5) No anar a votar és penalitzar excessivament una candidatura que, com a mínim, hem tingut la valentia de presentar-nos a les eleccions. És a dir, que hem fet un pas endavant, ferm i decidit per tal que els veïns ens renovin, si escau, la confiança per tirar endavant el projecte de poble que defensem i d'acord amb un programa electoral.

6) La candidatura Independents per Sant Pere-Acord Municipal no ha de responsabilitzar-se pel fet que cap altra candidatura hagi volgut presentar-se a les eleccions municipals de Sant Pere Pescador.

7) Els governs han de ser forts. Això no només vol dir obtenir majòries àmplies i suficients que garanteixin la governabilitat dels municipis, sinó que també significa disposar de la confiança dels veïns, fins i tot quan es presenta una única candidatura. Aquesta força, aquesta confiança, la dóna, sense cap mena de dubte, que el percentatge de participació sigui suficient per no caure en la deslegitimitat.

8) No anar a votar és augmentar, encara més, la desafecció de la gent cap a la política i la gent que exerceix responsabilitats de govern. Crec sincerament que no anar a votar debilita, sobretot, la institució de l'Ajuntament.

9) Hem fomentat la participació dels veïns a través de les urnes col·locades al Casal i al Pavelló Poliesportiu i mitjançant el facebook/Independents Per Sant Pere, intentant enfocar la campanya electoral d'una manera més oberta, flexible i participativa.

10) La participació de tots i cadascun de vosaltres, per petita que sigui i sembli, és important. Simplement, una persona, un vot.

Per tots aquest motius, crec que val molt la pena anar a votar i no quedar-se a casa.

El triomf de la perseverança.

2011-04-26T13:29:00.000+02:00

El dia 22 de maig els veïns de Sant Pere Pescador tornarem a votar per escollir els representants municipals de la propera legislatura.

Enguany, la novetat més destacada és el fet d'haver-se presentat una única candidatura, Independents per Sant Pere-Acord Municipal, de la qual en sóc l'alcaldable.

Si bé la manca d'alternatives a l'hora d'escollir sempre és dolenta en el joc democràtic, permeteu-me que vegi el got mig ple.

La candidatura esmentada reuneix una sèrie de qualitats que penso que la faran mereixedora de la vostra confiança: pluralitat, transversalitat, solvència, aposta pel valor de la joventut, etc.

Per sobre de cap altra consideració, però, aquesta candidatura és el triomf de la perseverança d'un projecte iniciat fa uns quatre anys enrere que no ha vist culminat el seu cicle i que encara necessita un recorregut més llarg per transformar i modernitzar Sant Pere Pescador en alguns dels seus aspectes més essencials.

La política de proximitat, la vocació de servei i eixamplar l'oferta i la participació dels veïns en les activitats que es fan al municipi, són algunes de les línies estratègiques bàsiques que ajuden a entendre la nostra proposta.

Els serveis públics bàsics i els serveis d'atenció a les persones centraran, una vegada més, tots els nostres esforços.

El nostre repte és fer que tots vosaltres participeu per enriquir la campanya electoral amb els vostres suggeriments i comentaris.

Amb tu Sant Pere es mou.

Continuem pensant Sant Pere d'una altra manera.

2011-03-14T17:37:00.000+01:00

La candidatura d'Independents per Sant Pere-Acord Municipal tornarà a concórrer a les eleccions municipals del 22 de maig per optar a l'alcaldia de Sant Pere Pescador.

Moltes gràcies als que heu confiat, confieu i confiareu en mi per tornar-ne a ser el cap de llista i alcaldable.

Els propers dies anirem donant més detalls sobre la candidatura.

Continuem pensant Sant Pere d'una altra manera.

Sumar des de la pluralitat.

2011-03-07T15:17:00.000+01:00

Totes les unions sumen? No n'estic segur, però m'inclino a pensar que no.

Suposo que el més apropiat és analitzar cas a cas quines situacions permeten que una unió de diferents sensibilitats conflueixi cap a una realitat més gran d'interessos que sigui capaç d'aglutinar més gent al voltant d'un projecte comú resultant.

En política no totes les unions sumen. Ara bé, si hi ha un cosa que cal tenir ben present és que només des de la pluralitat i des de la transversalitat es pot aconseguir sumar de veritat per tal d'enriquir els continguts d'un projecte amb les aportacions de persones molt diferents.

En primer lloc, perquè la pluralitat i la transversalitat eviten que caiguem en dogmatismes i sectarismes innecessaris que redueixen el nostre camp de visió i l'amplitud de mires. Perdem perspectiva perquè ens dirigim a un públic més petit, per entendre'ns.

En segon lloc, perquè és des de la pluralitat i la transversalitat que un projecte serà valorat de manera honesta i seriosa per part de la gent. No fer-ho així és, al meu entendre, un greu error de sortida.

Aquests són alguns dels motius pels quals una candidatura que parteix de la independència de criteri té alguns avantatges que la converteixen en una proposta més atractiva a ulls dels veïns.

Intentarem sumar des de la pluralitat.

Compromís.

2011-02-09T18:59:00.000+01:00

Després de molts mesos, ja feia uns dies que em rondava pel cap tornar-me a capbussar en el món 2.0 i definitivament he pres el ferm compromís de reprendre la meva (petita) activitat al bloc.

Curiosa paraula "compromís". M'agradaria saber què en diria en Ramon Solsona al programa d'en Jordi Basté.

Personalment, entenc que va íntimament lligada a una actitud, a una voluntat, a una predisposició per fer una cosa, una acció, una activitat, un projecte, una idea, etc. I que hi van associats altres valors preuats com ara la convicció, per exemple.

Els últims anys de la meva vida han estat de compromís amb Sant Pere Pescador i la seva gent.

De tant en tant va bé recordar paraules com aquesta.

Jo decideixo decidir!

2009-11-25T19:29:00.006+01:00

El dret a decidir és un concepte difícilment combatible en democràcia.

Representa un canvi de paradigme. Per què? Perquè més enllà d'estructures d'estat associades a formes d'organització dels estats-nació que provénen de l'antiga Grècia i de qüestions que la gent percep allunyades del seu dia a dia, el dret a decidir és la reivindicació de poder participar en la presa de decisions que com a persones afecten la nostra vida en tot allò que de quotidià poden tenir.

Les infraestructures, les pensions, els peatges, la xarxa de rodalies, el traspàs de l'aeroport, el dèficit fiscal, etc. són només alguns exemples de com el dret a decidir pot incidir positivament en la nostra vida diària.

El dret a decidir és el dret inalienable de totes les persones a coparticipar en la presa de decisions en tot allò que els afecta o que pot afectar les seves vides. La sobirania recau en les persones. Per això és tan difícil combatre'l amb arguments sòlids i de pes.

És com traslladar el debat des d'un àmbit conceptualment abstracte i tèoric a un de molt pràctic i molt proper a la gent. Qui es pot negar a que la ciutadania utilitzi el dret a decidir? Quin exercici de democràcia més gran hi pot haver que consultar a la ciutadania sobre temes del seu interès?

Difícilment cap estat pot impedir que els ciutadans tirin endavant consultes populars sobre qualsevol qüestió. I el dret a decidir sobre la independència del teu país i assolir un estat propi és una qüestió que absolutament ningú et pot negar.

Què té d'important el dret a decidir? Que en essència busca fomentar la participació de tothom, incloent aquells que poden no ser partidaris de la pregunta que s'hi formula.

El moviment sobiranista va guanyant adeptes, fins i tot entre aquells que no es proclamen independentistes. Per què? Perquè entre els partidaris del dret a decidir hi podem trobar un ampli ventall de tendències ideològiques que hi troben encaix.

Les persones són sobiranes per prendre decisions i quan aquestes són preses per una majoria, no hi ha cap estat democràtic que pugui fer-hi front de manera democràtica.

Vosaltres què fareu? Jo per si de cas decideixo decidir...

Variant de Sant Pere.

2009-11-12T16:53:00.003+01:00

Aquest divendres a les 17 h. tindrà lloc al Consell Comarcal de l'Alt Empordà la primera reunió per començar a analitzar alternatives de traçat al que es coneix com variant de Sant Pere Pescador.

En realitat, aquesta variant no es pot entendre sense les obres de la variant de Vilamacolum que haurien d'executar-se durant l'any 2010, ja que ineludiblment hi estem connectats a través de la carretera local que uneix els dos pobles.

La reunió es celebrarà a instàncies de l'Ajuntament de Sant Pere Pescador qui, en el seu moment, va instar l'Alcaldia de l'Escala per parlar del traspàs de l'Avinguda Empúries a la Generalitat de Catalunya, atesa la seva perillositat al pas per la urbanització Bon Relax en direcció a les platges del municipi i també en direcció als càmpings que hi ha situats a mig camí de Sant Pere i Sant Martí d'Empúries -terme municipal de l'Escala-.

Gràcies a aquesta insistència, i conscients que gràcies a les gestions efectuades pel Servei de Xarxa Viària de l'Àrea d'Acció Territorial de la Diputació de Girona la variant de Sant Pere s'ha inclòs al recentment aprovat Pacte Nacional per a les Infraestructures, el Secretari per a la Mobilitat, sr. Manel Nadal, ja va acceptar rebre a l'Alcalde de l'Escala, sr. Estanis Puig, i a un servidor a la delegació del Govern de la Generalitat a Girona el passat 22 d'octubre per tractar inicialment aquesta qüestió.

És important comprendre que no és fins a la signatura del conveni entre la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya que es pot incloure la variant de Sant Pere en el Pacte Nacional per a les Infraestructures.

Per què? Perquè aquest conveni va acordar el traspàs de carreteres que tenen una funció comarcal i fins ara de la Diputació de Girona, a la Generalitat (aquest és el cas, entre d'altres, de la ctra. GIV 6216 entre Castelló d'Empúries i Sant Pere Pescador -6,95 kms. pont inclòs- i la ctra. GIV 6303 entre l'Armentera i Sant Pere Pescador -2,73 kms.-) i les que formen part de la xarxa local propietat de la Generalitat, a la Diputació de Girona.

En resum, fins que aquestes carreteres no han estat propietat de la Generalitat, no s'ha posat en marxa l'estudi de la variant.

De fet, el compromís de fer un estudi d'alternatives de la variant ja es va fer verbalment a representants del consistori en una reunió mantinguda el novembre de 2007 a Barcelona en presència del Director General de Carreteres, el sr. Jordi Follia, i el propi Manel Nadal. En aquell moment, se'ns va prometre que l'estudi estaria enllestit a l'hivern del 2008.

Més d'un any i mig després, l'estudi informatiu i l'estudi d'impacte ambiental de la variant de la carretera comarcal que uneix la C-31 i la C-260 a Sant Pere Pescador, comença a fer-se realitat.

Per què té tanta importància aquesta variant?

En primer lloc, perquè una vegada s'accepta parlar de la necessitat de construcció d'una variant al seu pas per Sant Pere Pescador, la roda comença a girar i que el projecte vegi la llum només és qüestió de temps -tot i que poden passar molts anys fins que s'executin les obres, ja que el Pacte Nacional per a les Infraestructures és fins al 2020-.

En segon lloc, perquè ha d'acabar definitivament amb el trànsit indiscriminat al seu pas pel nucli del poble a través del pont que travessa el riu Fluvià.

En tercer lloc, perquè es reconeix un dèficit històric a nivell d'infraestructures de la xarxa viària d'una zona que en pics estacionals s'ha convertit en un nus important de comunicació entre les comarques de l'Alt i el Baix Empordà (el pont té un volum de trànsit de 4.418 vehicles diaris, un 4,35% dels quals són pesants). Cosa que, desgraciadament, el Pla Director Territorial de l'Empordà va obviar en favor d'altres eixos considerats prioritaris com és el cas de Figueres-Castelló d'Empúries-Roses o, fins i tot, Viladamat-l'Escala, per exemple.

En quart lloc, perquè el reconeixement de la necessitat d'una variant porta implícita la construcció d'un pont nou que permeti desviar el trànsit abans esmentat, apartant-lo del nucli urbà.

A partir d'ara moltíssima feina per endavant per casar tots els interessos existents al damunt de la taula: mobilitat, afectació al territori de les diferents alternatives de traçat: preservació del sòl agrícola, del medi natural i dels espais naturals protegits, protecció del petit comerç urbà, expectatives de creixement urbanístic i poblacional del poble, etc.

La roda ha començat a girar.

Sant Pere es mou.

Vocació de servei.

2009-10-21T17:40:00.004+02:00

Llegia en un article al diari El Punt sobre la problemàtica de les obres a la C-31 escrit per l'Eudald Casadesús, diputat al Parlament i president de la Federació de les Comarques Gironines de CiU, que els polítics han de tenir vocació de servei.

Hi estic completament d'acord. Tot i que també m'adono que fora de context, el concepte vocació de servei es pot malinterpretar, i molt.

Penso que la vocació de servei ha d'anar en un paquet més gran de mesures on una altra manera de fer política sigui possible (i no em refereixo només a fer tantes exposicions públiques com faci falta per aprovar els projectes o fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions). No tant com a instrument per assolir coses en benefici del bé comú sinó com a finalitat en si mateixa. Una mena de codi deontòlogic o de bones pràctiques, vaja.

Posar-se al servei d'altri per intentar solucionar els problemes que com a veí pot tenir és essencialment el més valuós de la vocació de servei.

Val la pena no confondre això amb fer content a tothom. Malauradament, en política no tot és possible i tampoc és possible dir a tothom que sí.

Per aquest motiu existeix la confrontació legítima de projectes polítics. Quan un d'aquests projectes té el suport d'una majoria de ciutadans, se li dóna la possibilitat de governar per tirar endavant mesures i propostes d'acord amb una idea determinada de poble, de comarca i/o de país.

Per altra banda, aquesta vocació de servei tampoc s'ha d'entendre com que les coses sempre es fan bé. No, ens tornaríem a equivocar. I ens equivocaríem igual que ho poden (podem?) fer els polítics. Per què? Perquè equivocar-se és humà. Una altra cosa ben diferent és desistir o abandonar en l'esforç per buscar l'excel·lència en la nostra tasca pública. Quan ens equivoquem hem de treballar perquè això no es torni a repetir.

Darrerament, hi ha qui s'entesta a confondre, no sé si malintencionadament, la presumpta decadència de la nostra classe política amb la manca de vocació de servei. Sí i no. Sempre en funció de cada exemple que s'utilitzi i analitzant cas a cas cadascuna de les situacions.

Que la classe política catalana no passa per un bon moment és més que evident. Que tota la classe política catalana sigui mediocre és simplement una mentida. Que tota la classe política hagi oblidat la vocació de servei per apoltronar-se en els càrrecs és una altra mentida.

És necessari recordar els escàndols que afloren en alguns ajuntaments de l'estat espanyol? Una cosa és la realitat i una altra ben diferent la tendència innata en el nostre imaginari nacional col·lectiu a autoflagel·lar-nos quan més ens valdria ser capaços de generar confiança i empatia per tirar endavant.

A partir d'aquí comencen les manipulacions. S'aprofita l'avinentesa d'una conjuntura econòmica molt dolenta per barrejar coses que no tenen massa a veure entre si. Un exemple: fins fa poc temps el discurs dominant apostava per professionalitzar els càrrecs electes, dignificant la seva dedicació. Ara sembla que treballar a la política cobrant és enganyar al ciutadà.

Només com a reflexió: com fer doncs que els més ben preparats es vulguin dedicar a la política si no és fent-los ofertes atractives que puguin competir amb el que guanyarien al sector privat?

No hi ha cap mena de correlació entre el fet que la gent tingui dificultats per arribar a finals de mes i la manca de llocs de treball i que hi hagi càrrecs que facin un mal ús de la seva posició. Generalitzar i caure en els tòpics és un error d'anàlisi gravíssim que no ens conduirà enlloc.

A títol personal, em dedico a una feina que m'apassiona a canvi d'un sou. Igual que moltíssima altra gent ho fa en altres àmbits o sectors. I prou.

A més a més, s'ha de saber discernir entre les crítiques ben fonamentades i aquelles que només busquen fer bullir l'olla, són tendencioses i practiquen una política de baixa volada per desinformar més que no pas fomentar un discurs crític raonat i argumentat per generar discurs i que les coses cada vegada es facin millor.

Als països de tradició anglosaxona, els funcionaris s'anomenen civil servants i, malgrat la comparació pugui semblar anecdòtica, aquest és el camí a seguir. El de servir al ciutadà en el sentit ple de la paraula, no com una manera de funcionar en una estructura o organització més o menys rígida i poc flexible com pot ser l'administració pública, sinó, tal i com deia abans, com una finalitat en si mateixa.

Un ciutadà ben atès és un veí agraït i, si em permeteu l'expressió, potser també un català emprenyat menys. Fins i tot m'atreviria a dir que un ciutadà desafecte menys.

Ara bé, mai s'han de posar totes les coses al mateix sac. De ciutadans desafectes n'hi ha moltíssims i per raons molt diverses, i els hem de recuperar amb honestedat. Però el que tampoc és just és jutjar a la classe política en general pel comportament en entredit d'uns quants.

Creieu-me si us dic que mai res és igual després d'un context de crisi financera i econòmica com el que estem patint. Pregunteu-ho als càrrecs electes actuals i us ho sabran respondre.

En una època de resistència com l'actual (en el sentit de supervivència), el temps posarà les coses al seu lloc.

Tot i amb això, no deixeu de fer-nos confiança.

L'esport com a motor d'inclusió i cohesió social.

2009-10-20T17:05:00.006+02:00

El diumenge passat es va celebrar la presentació del futbol base, l'equip femení i l'equip amateur del C.F. Base San Pere i el F.C. Sant Pere. La directiva amablement va convidar a l'Ajuntament a assistir-hi i a dir-hi unes paraules.

De manera molt breu m'agradaria destacar unes quantes evidències que, sempre segons el meu parer, ja fa temps he pogut constatar i que vénen a resumir el que allà vaig dir-hi:

1) Dinamisme. A dia d'avui el futbol és l'activitat de lleure que genera més dinamisme al municipi. Sense cap mena de dubte i sense desmerèixer la feina que es fa des d'altres associacions, no hi ha cap altra entitat local que aglutini tantes persones al seu voltant. Entre pares, mares, delegats i entrenadors que hi col·laboren desinteressadament el número de gent que participa setmana sí i setmana també de l'ambient i l'entorn del futbol és moltíssim.

2) Cohesió social i integració. Sant Pere Pescador presenta algunes peculiaritats com a poble. Una d'elles és l'elevat percentatge de població nouvinguda o immigrant existent, sobretot molts joves que provenen de famílies amb unes pautes culturals que comporten un elevat índex de natalitat.

Seria molt difícil comprendre la realitat municipal sense entendre que una part important de la cohesió social s'aconsegueix gràcies a la tasca que es fa des dels clubs esmentats.

Això no obstant, paga la pena reconèixer que el primer pilar de la cohesió social és principalment l'escola gràcies a l'acollida de mainada immigrant en edat d'escolarització obligatòria. En horari extraescolar, però, la pràctica esportiva agafa el relleu, tant pel que fa als joves escolaritzats com als que no ho estan. A la seva manera el futbol també contribueix a la gestió de la multiculturalitat.

Gairebé sense voler-ho ni escollir-ho, sense massa recursos ni instruments a l'abast, un modest club de futbol espontàniament s'ha convertit en un dels motors de la integració i de la cohesió social al poble. I aquest fet té un valor segurament incalculable. Més del que tots ens podem imaginar.

3) Inclusió. La integració a través de l'esport és fonamental i importantíssima per evitar situacions de fractura i d'exclusió social que impedeixin l'accés a la població nouvinguda de serveis tan indispensables com pot ser la pràctica de l'esport. El risc que una situació d'aquesta mena comportaria per a la convivència és important.

3) Formació. La pràctica esportiva també ha de ser entesa com a vehicle per aprendre pautes relacionals i de conducta i, en aquest sentit, el futbol hi ajuda des del punt de vista d'esport col·lectiu.

La pràctica del futbol no es pot dissociar del fet de formar-se jugant. No sé fins a quin moment concret ni fins a quina categoria, però el futbol de base té un component essencial de formació que en els més petits té tanta o més importància que la competició. Amb l'edat, aquesta formació va deixant pas a una cada vegada més necessària competitivitat per assolir resultats.

4) Educació. Formació és educació, en aquest cas educar-se jugant.

5) Foment. La creació d'un equip femení també diu molt a favor de la progressiva equiparació de gèneres en la pràctica esportiva. El foment de l'esport entre col·lectius amb especials dificultats d'accés per practicar-lo en condicions d'igualtat és fonamental.

En un moment on molts posen en dubte la supervivència de valors com l'esforç o l'excel·lència en les nostres societats, no em sembla gens menyspreable la feina que diàriament i modesta es pot exercir en la quotidianitat d'un club per fer possible que el fràgil equilibri de convivència entre cultures vagi endavant o que s'afavoreixi la pràctica de l'esport femení.

Des d'aquí encoratjo als membres de la junta directiva perquè tinguin sempre ben present la repercussió positiva de la seva feina i, tot i que em consta que ja ho saben, mai hi és sobrer tornar-ho a recordar.

A Sant Pere es porta l'esport.

A poc a poc, entre tots, aneu fent poble.

Passejant entre plataners.

2009-07-06T17:54:00.003+02:00

Fa uns quants dies em vaig parar a mirar les obres que s'estan realitzant al c. Escoles i al c. Nord. Entre tanta runa, hi destaquen els plataners.

Si us he de dir la veritat, no sé quants anys tenen, però la imatge em va semblar magnífica. Net de qualsevol paret, el carrer té un altre aspecte. Us convido a imaginar-vos aquest espai sense runa, sense màquines treballant-hi i amb el carrer molt millorat.

Sense cap mena de dubte, els plataners convertiran la vorera en un gran passeig arbrat per on arribar al nou accés de l'escola. Un espai comunitari on pares, mares i mainada podran arribar amb comoditat i sense risc a l'entrada del col·legi.

La creació d'aquest nou espai públic serà la culminació d'unes obres que juntament amb l'inici del pavelló han estat llargues i feixugues. Una vegada acabades, podrem gaudir d'un àmbit radicalment diferent del que retenim a la memòria.

Els plataners hi donaran la majestuositat que l'espai es mereix. Imponents, passaran a formar part d'un nou imaginari col·lectiu, especialment el dels més menuts, que recordaran aquest indret perquè quan eren petits arribaven caminant a l'escola a través d'una llarga vorera plena de fulles caigudes, tot deixant enrere una placeta que els veia passar.

Probablement aquest record no se'ls esborrarà mai. Probablement a mi tampoc.

Els nostres imaginaris aniran canviant i els plataners, espero que ningú els arrenqui mai, quedaran. Gent gran, joves i menuts, cadascú observant-los i entenent-los a la seva manera, se'ls aniran fent seus fins a formar part del paisatge quotidià de Sant Pere.

Fem un cosa? Us proposo tancar els ulls i imaginar-vos aquest espai cadascú a la vostra manera. Sigui com sigui, tots hi haurem sortit guanyant.

Fermesa com a clau de la governabilitat.

2009-06-18T18:00:00.002+02:00

Avui que sembla que els polítics tenim la culpa de tots els mals, més que mai hem de saber transmetre confiança i fermesa. Hi ha qui aprofitarà situacions conjunturals per fer política de baixa volada i criticar-ho tot. El temps posa cada cosa al seu lloc.

La crítica és legítima i, sovint, fa moure fitxa. No deixa que t'acomodis i et fa caure el tel que podem tenir als ulls. Ara bé, de voler fer passar el clau per la cabota ni parlar-ne. D'arguments i de raons tothom en té, però allò important és que el que s'explica sigui veritat. A partir d'aquí tot és discutible.

Per sort o per desgràcia, d'informació en té tothom, de bona i de dolenta, de primera mà o d'adulterada. Malauradament no tothom fa un filtre per destriar una de l'altra i hi ha gent que manipula intencionadament.

No us preocupeu, continuarem aplicant la mateixa recepta de sempre: treball, treball i treball i que la gent valori quan toqui. Amb això i la consciència ben tranquil·la, cada nit me'n vaig a dormir sabent que a mi no em manipularà ningú, que em sento orgullós d'un equip de govern que hi està deixant l'ànima i que si per alguna cosa destaca és per tractar a tothom de manera justa, propera i sense sectarismes.

Fermesa senyors, fermesa. La clau de la governabilitat està aquí.

Paisatge.

2009-05-20T18:17:00.005+02:00

Per tal que no hi hagi malentesos, vagi per endavant que sóc fill de pagès i membre la Junta rectora de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, en qualitat d'Alcalde de Sant Pere Pescador.

La pagesia, però també la ramaderia i la pesca, ha permès portar una vida digna a moltíssima gent de Sant Pere i, en particular, ha permès donar-me una formació que avui en dia puc portar a la pràctica.

Sant Pere és conegut per la qualitat de la seva fruita dolça, d'on en destaca la poma golden, que forma part de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona, una de les més reconegudes de Catalunya, si no vaig errat.

L'espai agrícola i, per extensió, l'espai agrari és un dels elements indestriables de la identitat del poble. Algú em pot dir que les identitats són canviants i dinàmiques, no estàtiques, i jo respondré que hi estic completament d'acord.

Precisament per aquest motiu, a poc a poc el poble ha vist conviure durant moltíssims anys els camps amb un potentíssim sector turístic representat per càmpings de reconegut prestigi internacional. Pels que no ho sàpiguen, mai de la vida hauria estat possible assentar en un territori com aquest 7 càmpings si no hagués estat pel fràgil equilibri entre el medi natural existent i l'atracció que això representava pels campistes en busca d'un tipus de vacances en llibertat, per dir-ho d'alguna manera.

Els camps florits són part del paisatge de la plana empordanesa, un element identificatiu més de la comarca, tal i com també ho són les construccions de pedra seca a l'Albera o al Cap de Creus. Els uns són patrimoni agrari natural, els altres patrimoni cultural i arquitectònic. Els primers, com a mínim, formen part d'un paisatge que ens ha vist créixer a molts i que forma part de la nostra infantesa i, segurament, d'una forma de ser lligada a la terra com a patrimoni que cal defensar.

Suposo que el més fàcil és anar contra el més flac. El sector primari no passa per bons moments, però tampoc és just que només pel fet que encara queda quelcom a preservar, al terme municipal de Sant Pere tothom hi vulgui dir la seva. Amb tanta normativa, al final serà impossible aclarir-s'hi. De tants informes que s'hauran de demanar, serà inviable fer-hi res, que pel que sospito és allà on es vol arribar.

Un exemple. Des de l'Ajuntament s'està tramitant un Pla especial de masies i cortals per regular el creixement d'aquestes edificacions i els usos complementaris als ja tradicionals de la pagesia i la ramaderia (entre els quals el turisme rural). Què passarà si s'aprova l'avantprojecte del Pla especial dels aiguamollls? Doncs molt senzill, a poc a poc ens diran quin tipus d'agricultura es pot fer i quin no, alhora que ens impediran substituir l'activitat agrària per cap altra que no sigui la que ells consideren tradicional, és a dir, les closes, les pastures i els arrossars.

Així doncs, ara hi ha qui ens vol imposar que el paisatge és una altra cosa. Un paisatge entès des del que alguns creuen que hauria de ser i, dissortadament, pensat a moltíssims kilòmetres del territori. Ens equivoquem sempre allà mateix i no n'aprenem.

És cert que el paisatge del que us parlo ha estat transformat per l'home. I què? Què hi ha de dolent en això? No oblidem que hi ha qui viu al territori gràcies al territori. De què carai ha de viure la gent sinó? Segurament no tenim memòria històrica, però que no recordeu que encara queden espais per protegir gràcies a la ferma voluntat de la gent que en el seu moment va apostar per no desenvolupar urbanísticament aquests indrets? Així és com els paguem la seva integritat?

Què volem ara, crear sortides a la natura a través de reserves sense tenir en compte la gent que fa anys que es dedica a mantenir els camps nets en finques de la seva propietat? Fins on hem arribat?

Potser sóc agosarat, però em temo molt que l'avantprojecte de Pla especial del medi natural i de protecció dels aiguamolls de l'Empordà va en aquest sentit i, d'aquesta manera, només generarà rebuig i més rebuig.

Com es pot plantejar una proposta que afecta 16 municipis sense haver-los consultat abans? Hi ha algú que s'hagi adonat d'una vegada que la immensa majoria dels veïns dels municipis afectats no hi estan d'acord?

Encara es pot rectificar, tot i que em temo molt que no ho fareu. La vida al territori també mereix el seu reconeixement perquè a molts ens ha permès ser el que som i com som. Una manera honrada de guanyar-se la vida i de crear paisatge que no té perquè acceptar ingerències de gent que no coneix el territori o que creu que la seva opció ha de ser la bona per a tothom.

Aquesta vegada s'ha anat massa lluny. Quan tardareu a prohibir les xarxes antipedregada perquè els ocells i les aus s'hi poden quedar enganxats? Quan tardareu a prohibir activitats en les Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA)? Quan tardareu a prohibir els productes fitosanitaris que permeten competir als productors en condicions similars a les dels altres productors arreu? I el que és més preocupant, quines alternatives doneu? Ni tan sols sou capaços de permetre l'activitat de turisme rural en aquelles explotacions que es dediquen a l'explotació agrícola per complementar els cada vegada més a la baixa ingressos obtinguts.

Mostro els meus respectes a la figura del Parc Natural com a eina de protecció del medi natural i per aquest motiu des de l'Ajuntament de Sant Pere col·laborem en projectes de regeneració dunar a les platges com no s'havia fet mai abans, alhora que mostro el meu rebuig més enèrgic a un avantprojecte que només té en compte una part petitat de la població (crec que no majoritària) que vol imposar la seva visió del paisatge a la resta.

No, no i no. No ens quedarem plegats de mans i braços.

Sant Pere es mou.

2009-05-11T17:22:00.003+02:00

Som tossuts, d'això no n'hi ha cap mena de dubte. Estem entestats en programar una oferta estable d'activitats i d'actes que amb el temps es consolidin i captin l'atenció dels veïns i dels nostres visitants. Conferències, xerrades, festivitats, celebracions, etc. que siguin prou atractives perquè la gent s'apropi a Sant Pere d'una altra manera.

No n'hi ha prou amb dir que al poble la gent no participa. Això no és cert, hem de ser capaços d'oferir prou qualitat per estirar la gent. Que no recordeu la Festa dels Reis?

Si entre tots fomentem la participació segur que ho aconseguirem. Només tres exemples recents:

En primer lloc, el campionat assolit pel F.C. Sant Pere i l'ascens a 2a territorial. Sense romanços, han guanyat perquè s'ho han merescut i perquè tothom ha empès en la mateixa direcció.

En segon lloc, la Diada de Sant Jordi d'enguany recordant la mort de la Maria Àngels Anglada. Pels que no hi vau assistir, us prometo que feia goig veure la 1a planta del Casal Cultural plena de gom a gom. Sempre es pot comptar amb la gent de la coral Les Veus del Fluvià.

En darrer lloc, la XI Trobada de corals celebrada el passat diumenge a benefici de la lluita contra el càncer. Guuuaaauuuu! Cada any el nivell és més esplèndid. El mèrit? De qui voleu que sigui? De la coral Les Veus del Fluvià. Conjuntament, la seva direcció i els seus membres.

Ja us aviso que treballem en diverses idees per eixamplar aquesta trobada de cant coral. Tot al seu temps, ja us en mantindrem informats. Però si reeixeix alguna de les iniciatives que s'estan rumiant, no en restareu indiferents. Atents a les novetats.

No perdem mai el nostre horitzó de vista. Sense pressa i sense soroll, però de manera constant i serena. Sant Pere es mou.

A poc a poc continueu fent poble.

Gràcies a tots.

La meva particular línia recta.

2009-05-08T18:30:00.005+02:00

Resulta curiós com n'és de fàcil buscar referents. A mi m'ha passat fa poc, sense voler-ho, gairebé per casualitat.

Sense pràcticament saber-ho, ella sempre és allà, esperant quieta que hi arribi, la miri, marxi i torni a mirar-la la propera vegada.

Sense plantejar-m'ho s'ha convertit en un objectiu, un compromís, una fe. Recta, impoluta, com una doble contínua que no pot ser trepitjada ni envaïda per ningú, em serveix de guia i marca el camí fins al final. Em recorda que, per sobre de tot, cal fer les coses com les sents, ser un mateix i mantenir el criteri fins al final.

És de color blau, molt silenciosa, gairebé imperceptible. Però tothom que la mira sap que hi és per alguna cosa, que ens porta pel camí adequat per no desviar-nos. Ens serveix d'estímul i, sense dir res, ens indica que cal continuar, que l'arribada s'acosta, és a prop, però que, per damunt de tot, no deixem d'avançar, que no hi ha altre camí que el que es fa caminant.

A poc a poc, sense diàleg, m'ajuda a tirar endavant i em recorda que els camins es tracen a mesura que els anem dibuixant, que tot està encara per fer i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense estralls, a cada esguard m'adono que em parla més i més sense dir absolutament res. Ella hi posa l'escenari, jo el contingut. Ella hi posa l'escena, jo el guió. Així és fàcil entendre'm-hi. Millor, deu pensar ella, un que parli i l'altre que escolti.

Ella és la meva particula línia recta, blava, d'un blau fosc marí agradable, que convida a seguir-la mirant. Quan perdo el rumb, ella apareix i silenciosament em retorna al bon camí.

És la meva particular línia recta, d'un blau ple d'esperança.

La primera idea és la bona (mea culpa).

2009-05-02T11:43:00.003+02:00

La política comporta una alta dosi de responsabilitat i això fa que les decisions hagin de ser molt meditades, sovint, massa meditades. El que hom espera dels gestors municipals és que actuem bé i ràpid, conceptes aparentament irreconciliables a l'administració pública.

Inevitablement, estem condemnats a treballar per a majories perquè malgrat voler arribar a abastar l'opinió de tothom, si ho fem, això condiciona moltíssim la nostra presa de decisions. Us sona d'alguna cosa la famosa frase "no es pot fer content a tothom"? Tenim més informació, sí, però cal fer-ne un bon filtre per aplicar el nostre criteri i decidir entre diferents alternatives.

Tot això que sembla tan complicat -i ho és- es pot corregir si apliquem el criteri de coherència a l'hora de fer les coses, carregar-nos de raons -que no vol dir raonar massa- i arguments per fer les coses sempre de la mateixa manera.

A tall d'exemple, en el dia a dia funciona molt bé seguir la màxima que predica que la primera idea és la bona. Difícilment podem tenir tanta agilitat en la política, cal debatre, dialogar, consensuar propostes entre diferents persones que busquen un mateix objectiu però que tenen diferents maneres, ritmes, òptiques i prismes des dels que cadascú entén les coses.

Aquest matí, mentre decidia què posar-me damunt la samarreta -he optat per una jaqueta amb cremallera-, he vist una dessuadora i he pensat que tampoc era una mala alternativa. L'he agafada i me l'he posada. Llàstima que hi havia una taca immensa al mig del pit. Segurament ha estat casualitat, però la meva primera idea era la bona i canviar-la només m'ha provocat una pèrdua de temps.

Doncs bé, en política canviar sobre la marxa tampoc és un exemple de bones pràctiques. Moltes més vegades del que ens pensem, la primera idea és la bona perquè el nostre subconscient ja ha fet la seva feina, ha destriat la informació segons els paràmetres de cadascú. En fi, que som racionals per defecte, però que l'excés de racionalitat ens pot conduir a l'equívoc, vull dir.

Una mica més d'agilitat no ens aniria malament a tots per tirar endavant projectes. Si, a més a més, som capaços de ser eficaços en la gestió d'aquesta celeritat i assolim els objectius fixats, tothom ho agrairà. Aquesta és la nostra feina.

Entre tots hem de portar el dinamisme amb el que fem les coses en la nostra quotidianitat a l'àmbit públic. Ara més que mai, els veïns ens demanen que actuem ràpid i bé, que siguem eficients i eficaços.

Si fins ara no ho hem fet així caldrà entonar el mea culpa i progressar adequadament, ja que els exàmens finals comencen a treure el cap i només ells ens diran si hem fet bé els deures...

Millorem els serveis públics al Mas Sopas.

2009-04-17T20:30:00.003+02:00

Em fa especial il·lusió poder explicar que ja s'han iniciat els treballs de millora de la depuradora de la urbanització Mas Sopas.

Aquesta és una reivindicació dels veïns que ve de lluny i que té una problemàtica accentuada durant la temporada d'estiu i l'època de fortes calors.

Per tal de fer un petit resum podríem dir que la instal·lació ha quedat petita pel volum d'aigües residuals que cal tractar. O dit d'altra manera, les aigües residuals que cal tractar estan sobredimensionades per la depuradora existent.

Al seu moment, quan es van recepcionar les obres de la urbanització Mas Sopas per part de l'Ajuntament, el número de parcel·les edificades i el número d'unitats d'acampada del càmping L'Àmfora no eren les que són ara. Naturalment, la depuradora té uns dèficits difícils de solucionar si no és mitjançant la construcció d'una depuradora nova.

No obstant, en un context de futura connexió a l'Estació Depuradora d'Aigües Residuals (EDAR) de l'Escala, projecte que amb tota probabilitat començarà aquest estiu i que significarà la connexió de la xarxa de sanejament del nucli urbà de Sant Pere i urbanitzacions, sense comptar-hi els càmpings (excepte els càmpings L'Àmfora i El Riu, que ja estan connectats a les xarxes existents), crec que és comprensible la inviabilitat econòmica de construir una nova depuradora a càrrec de l'Ajuntament.

Ara bé, sempre he defensat que els serveis públics bàsics són irrenunciables i que, per tant, calia fer inversions per millorar la instal·lació abans fins i tot de l'entrada en funcionament del nou sistema de sanejament.

Així, després de moltes reunions entre els serveis tècnics municipals, el càmping L'Àmfora i l'empresa Hidràulica Catalana de manteniment, vam arribar a un acord per fer front als dèficits i mancances de la instal·lació des d'un triple vessant:

1) Reduir les males olors dels residus sòlids exposats al sol.
2) Reduir el soroll provocat pel treball del motor.
3) Millorar el rendiment, la qualitat de l'aigua tractada i evitar el vessament d'aigües residuals.

A dia d'avui, ja s'han iniciat aquests treballs. Concretament, ja s'ha instal·lat una caseta metàl·lica que evita l'exposició al sol dels residus sòlids i, per tant, reduirà notablement les males olors patides per veïns, clients del càmping Las Palmeras i usuaris de les platges, com a conseqüència de la seva propagació a través del vent.

De cares a les properes setmanes, s'instal·laran els equips airejadors submergits formats per 4 bombes, la qual cosa significarà reduir el soroll i que, a més a més i en cas que algun d'aquests equips s'espatlli, la instal·lació encara continui funcionant amb la resta de bombes.

En darrer lloc, s'instal·larà un dipòsit auxiliar que evitarà el vessament d'aigües residuals en franges horàries puntuals de la temporada d'estiu. Tots aquests treballs aniran acompanyats d'una substitució de la tanca exterior de la depuradora i d'una millora del camí d'accés. Es preveu que les darreres obres estaran enllestides a principis del mes de juny.

Val a dir que, tot i ser una instal·lació municipal, la despesa d'inversió anirà a càrrec del càmping L'Àmfora, sobretot perquè s'ha tingut molt present que és qui més aigües residuals aporta a la xarxa de sanejament.

Penso que els veïns tenen un motiu per estar satisfets, tot i que probablement aquestes millores arriben amb molt retard.

Continuem pensant que els serveis públics són fonamentals i no escatimem cap esforç en aquest sentit, alhora que som conscients de la precarietat d'aquests serveis en altres urbanitzacions del municipi.

A poc a poc i bona lletra.

Molta vergonya i sense patinet.

2009-04-10T18:12:00.004+02:00

Potser massa sovint cometem l'error de pensar que estem preparats per afrontar qualsevol situació. Tot i que jo sóc dels que pensa que mai te'n vas a dormir sense haver après alguna cosa nova, l'altre dia vaig quedar totalment descol·locat i pràcticament sense paraules.

Si la feina m'ho permet, tinc la costum de fer el cafè en alguns bars del poble, sobretot per esbargir-me una estona i aclarir les idees. Normalment no m'hi solc estar més d'un quart d'hora o vint minuts, el temps just per fullejar els diaris i parlar banalment de coses no massa transcendents amb el personal o clients del local.

El dimecres però, em vaig trobar en una situació que podria ser del tot normal si no fós per qui es va dirigir a mi i per la forma com ho va fer.

És bastant habitual que els veïns s'adrecin a mi per fer-me alguna pregunta o consultar-me qualsevol dubte fora d'hores de feina -si és que n'hi ha- i m'ho prenc com una cosa que va lligada al càrrec. M'ho prenc amb filosofia, per dir-ho d'una altra manera.

El que no m'esperava és que un nen es dirigís a mi amb tota la solemnitat del món i acompanyat del seu pare, que tot expectant prudencialment es situava un parell de metres al darrere seu amb una postura protectora i els braços plegats, em demanés que si us plau arreglés els forats dels carrers del Bon Relax II per evitar que cap altre nen caigués i no s'obrís el llavi com li havia passat a ell.

El que va passar a continuació ja no té importància, senzillament vaig fer el que vaig poder, és a dir, vaig intentar justificar-me dient que tenim un projecte previst que esperem que es tiri endavant aquesta primavera i bla, bla, bla.

Més enllà de si el que vaig dir és cert o no -que ho és- vaig sentir vergonya. Molta vergonya.

No estava preparat per una situació d'aquesta mena i espero no estar-ho mai. Espero tenir la suficient humanitat per sentir vergonya quan les coses no es fan com s'haurien de fer.

Aquest nen, que a cop d'ull tenia una edat indeterminada entre els 5 i els 10 anys, em va fer tocar de peus a terra de cop, i la patacada hauria pogut ser més grossa si no s'hagués adreçat a mi amb la senzillesa, educació, innocència i generositat que ho va fer.

Agraeixo profundament al seu pare que li digués al seu fill d'explicar a l'Alcalde el que li havia passat i estic content d'haver estat en aquell lloc en aquell moment i haver-me hagut d'enfrontar amb una situació d'aquesta mena. L'agraïment és doble per haver gosat fer-ho amb aquesta naturalitat.

Suposo que, en el fons, hi som una mica per això. Mai hauria imaginat que la mala gestió municipal pogués provocar que un pare prohibís al seu fill anar amb patinet per por que es fés mal.

En qualsevol cas, ho sento.

Sé que ho repeteixo sovint, però el primer sempre són les persones.

Tòpics.

2009-03-23T19:06:00.008+01:00

Fa anys que Sant Pere es mou entre dues aigües. En essència, podríem dir que el municipi té dues grans ànimes: l'agricultura i el turisme de càmping.

Massa sovint s'ha sentit a dir que l'existència d'una suposava la negació de l'altra. Si aquesta és la situació, mala peça al teler.

Si bé és veritat que els orígens del poble són eminentment rurals i lligats al treball del camp, no és menys cert que el turisme de càmping ha trobat en les platges i l'entorn natural de Sant Pere un indret privilegiat que l'ha convertit en un motor de l'economia local degut, en part, a l'enorme prestigi i qualitat de les seves instal·lacions.

Ja fa temps que penso que els tòpics hi són per trencar-los. La realitat és tossuda i s'entesta a demostrar-nos que allò que fa precisament atractius els nostres càmpings és precisament l'incomparable medi natural que els envolta: el Mar Mediterrani, el riu Fluvià, i també els conreus de fruiters que ensenyen camps nets i arbres florits, segurament molt abans que la influència que exerceix en aquests turistes el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Casualment, l'altre dia algú vinculat directament al món del càmping em comentava que un estudi indicava que gairebé el 40% del PIB del poble provenia de l'activitat de càmping. Si aquesta dada és certa, no s'hauria de desmerèixer.

No sé si ha estat un tòpic que ha servit per crear un enfrontament inexistent, però crec que entre tots hauríem de començar a donar un tomb a aquesta situació. Naturalment, m'agradaria que molta més gent del poble en situació d'atur trobés feina (encara que només sigui de temporada) als càmpings i que no haguessin de treballar en condicions precàries en altres llocs més llunyans i amb pitjors retribucions econòmiques. També seria recomanable millorar la mobilitat entre un costat de riu i l'altre. Els comerços, bars i restaurants ho agrairien. Tot és millorable, ho reconec.

Durant anys els càmpings han servit de locomotora econòmica en un país on l'entrada de divises com a conseqüència del sector serveis, sobretot turístics, va permetre que, mica en mica, s'anés equiparant el nivell de vida amb el de la mitjana dels països europeus.

Amb això no vull pas dir que tot el que s'ha fet des del món del càmping sigui immaculat. Només vull constatar que al cèsar el que és del cèsar. La dinamització econòmica que comporta el turisme de càmping transforma Sant Pere de soca-rel durant els mesos que dura la temporada. Un municipi que amb prou feines supera els 2.000 habitants passa de sobte a vetllar per una població estacional que supera els 15.000 habitants i que, d'una o altra manera, són responsabilitat municipal encara que exerceixin el seu veïnatge de manera especial i esporàdica.

Anys enrere, quan el planejament urbanístic permetia convertir els espais ocupats pels càmpings en zones residencials, l'estratègia empresarial de la gran majoria de càmpings va ser optar per mantenir l'activitat i renunciar a convertir el turisme d'acampada en un turisme basat en el totxo. Tot i que és cert que aquesta estratègia obeïa fonamentalment a criteris estrictament econòmics, és a dir, que als càmpings els sortia més a compte mantenir a llarg termini l'activitat, sempre es podia haver actuat sota criteris d'immediatesa pel que fa als ingressos i beneficis econòmics (el famós pa per avui i gana per demà). Això, tal i com ja he dit abans, majoritàriament no va ser així.

Algú s'ha preguntat què i com seria Sant Pere Pescador si mentre això va ser possible s'haguessin anat construïnt urbanitzacions? Quina seria l'alternativa al que som ara?

A dia d'avui, el poble tindria una població que difícilment baixaria dels 10.000 habitants i un munt de problemes al damunt de la taula: manteniment de carrers, mancances urbanístiques arreu, nuclis aïllats amb forma de taca d'oli assentats al territori de manera irregular, una identitat diferent o múltiples identitats, etc.

El poble ha après a conviure d'aquesta manera i ha trobat el seu encaix en aquesta doble realitat, la d'un poble que gaudeix d'un ambient tranquil durant els mesos d'hivern i que veu transformada la seva quotidianitat dues vegades a l'any: durant la recollida de la fruita dolça (estiu i mes d'octubre) i durant la temporada de càmping (de la Setmana Santa a finals de setembre).

El camí més difícil és el que ja s'ha recorregut. No és per res, però crec que no tenim res a envejar a d'altres models turístics existents a la Costa Brava. Qui podria dir en veu alta que en el seu terme municipal conviuen l'agricultura i el turisme de càmping amb aquesta naturalitat?

Si estem d'acord en això, som-hi! Donem el valor que es mereixen les coses. La nostra feina és posar en valor el patrimoni de què disposem. Per una banda els nostes conreus, les nostres platges i el riu, el patrimoni agrícola i natural, el noste territori i el nostre paisatge, també el litoral, que és verge. Sense oblidar la cultura i la nostra cuina. Per altra, un sector càmping potentíssim que ha creat un micromercat capaç d'entomar millor que altres sectors turístics (els hotels i els apartaments) la situació de crisi econòmica i que es manté en uns índexs d'ocupació acceptables.

Qui sap si d'aquí a uns quants anys la posada en valor i descoberta del territori, incloent-hi el camp i el mar i els oficis tradicionals, serà també una font de negoci i d'ingressos bàsica per les famílies de Sant Pere. Tant de bo això pugui ser complementari a l'activitat agrícola o, com a mínim, compatible amb el manteniment de les activitats del sector primari: agricultura, ramaderia i pesca (turisme rural, visites guiades lligades a la producció del camp, als arts de la pesca, a les dunes, als oficis tradicionals, al patrimoni cultural, agrobotigues, etc.).

Mentrestant, convivim com fins ara, respectant les nostres dues ànimes i animant-nos a trobar punts en comú i sumant esforços. Cal que la promoció econòmica i turística del municipi casi els nostres recursos lligats a la terra, el riu i el mar i les nostres potencialitats amb les demandes dels turistes que ens visiten per tal d'oferir paquets i ofertes atractives. Si tenim certa estructura, cal dotar-la de musculatura.

Qui sap si en aquesta estratègia hi ha de participar el sector públic i el privat, bé sigui a través d'un patronat de turisme, o bé a través d'una mena d'oficina de promoció i desenvolupament econòmic a l'abast de les nostres modestes possibilitats.

El futur va per aquí.

Temps al temps.

La llar d'infants és sinònim de futur.

2009-03-09T19:12:00.005+01:00

Aquest matí ha arribat la notificació de l'acceptació de les al·legacions presentades per l'Ajuntament de Sant Pere Pescador a la planificació del Pla únic d'obres i serveis de Catalunya (PUOSC) 2008-12 pel que fa a la subvenció per construir una llar d'infants municipal.

El Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya ha acordat el canvi d'anualitat demanat per l'Ajuntament i l'obra podrà ser començada aquest any 2009 en lloc de l'anualitat 2012, que era la inicialment concedida.

No cal dir que des d'un punt de vista estratègic és una de les obres més importants d'aquesta legislatura, per no dir la més important (amb el permís de l'obra d'ampliació del pont -que també és estratègica però per altres motius, bàsicament de mobilitat- i descomptant el pavelló poliesportiu municipal, que era una obra ja començada), sobretot perquè té efectes sobre un segment de població especialment sensible, el dels més menuts, i perquè té una incidència directa en la conciliació de la vida laboral i familiar dels pares, tot millorant la seva qualitat de vida també.

Així, la construcció de la llar d'infants sobretot haurà de permetre que els veïns no es vegin obligats a desplaçar-se a d'altres municipis per tenir a l'abast un servei de llar d'infants com déu mana (penso en l'inexistència d'un servei de menjador a l'actual casalet), alhora que generarà un dinamisme i una revitalització claus des d'un punt de vista educatiu i de cohesió social, de fer poble per entendre'ns.

Ara tot just comença la feina: enllestir el projecte constructiu, quadrar el pressupost necessari i assegurar les fonts de finançament, pensar en la forma de gestió de l'equipament, licitar les obres, executar-les, equipar-lo, preparar un reglament de funcionament...buf!

Prefereixo ser prudent i dir que espero que l'entrada en funcionament sigui una realitat abans del final de la legislatura.

Us puc ben assegurar que aquest projecte és dels que fa una il·lusió especial. Espero encomanar-vos aquesta il·lusió, que el projecte bé s'ho val.

Riu Fluvià (II).

2009-02-27T20:15:00.003+01:00

Després de la reunió mantinguda amb el subdelegat del govern de l'Estat, sr. Francesc Francisco-Busquets, i el cap del Servei Provincial de Costes a Girona, sr. Enric Girona, aquest dimarts passat, podem començar a aclarir alguns dubtes pel que fa als efectes de l'atermenament del riu Fluvià i del rec Sirvent:

1) En primer lloc, no hi haurà una duplicitat de dominis. Això significa que l'Estat col·locarà les fites fins allà on considera que arriba l'aigua salina i, per tant, el domini públic maritimoterrestre. En aquest tram, doncs, no hi haurà domini públic hidràulic i l'Agència Catalana de l'Aigua no hi serà competent.

2) En segon lloc, la Llei de Costes del 1988 deixa una porta oberta per tal que l'expedient d'atermenament s'adapti al planejament vigent.
La servitud de protecció que preveu la Llei és de 20 metres per al sòl urbà consolidat (cas d'algunes cases del Nàutic Parc -Club Nàutic-, per exemple, i de 100 metres per al sòl no urbanitzable (majoritàriament sòl d'alt valor agrícola o bé d'especial valor natural i paisatgístic -Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà-).
Per a les cases del Club Nàutic afectades, cal veure quin règim d'atorgament de llicències d'obres se'ls aplica, tot i que és més que probable que la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat hagi d'informar preceptivament abans que l'Ajuntament pugui donar cap llicència d'obres en aquestes cases.

El que no diu la Llei és què succeeix amb el sòl urbanitzable però encara no desenvolupat. En aquesta situació s'hi troben el SUS-3 (Els Joncars, davant de l'escola) i la UA-13 (baixada a l'escorxador des del pont), i malgrat que ambdós àmbits ja preveien unes cessions d'espais lliures molt importants i l'adaptació potser serà menys problemàtica, intentarem fins al final que l'afectació sigui mínima. La interpretació que fa el Servei Provincial de Costes a Girona de la Llei considera que la servitud de protecció hauria de ser la mateixa que per al sòl no urbanitzable, és a dir, de 100 metres, la qual cosa suposaria que l'Ajuntament hauria de modificar aquests àmbits del PGOU per adaptar-los a la Llei de Costes.

Ara bé, com que en el moment de l'aprovació del text refós del PGOU el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí no va fer-hi cap al·legació, sembla que com a municipi se'ns obra la possibilitat de negociar amb el Servei Provincial de Costes l'encaix de la Llei de Costes amb el PGOU actual.

A la pràctica, això significa que haurem de mirar cas per cas i negociar en cada àmbit que entri en conflicte amb la Llei de Costes quina serà l'afectació de la servitud de protecció del domini públic maritimoterrestre en el sòl no urbanitzable esmentat. En cap cas significa que per al municipi de Sant Pere es farà una reducció general de la servitud de protecció, però sí que negociarem cas per cas per intentar que aquesta afectació es redueixi i respecti al màxim l'actual PGOU.

3) Per altra banda, la navegabilitat del tram baix del riu des del Club Nàutic també és un element a tenir en compte per considerar aquest espai de domini públic maritimoterrestre. El fet que l'autorització per obrir de bocana s'hagi de demanar a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat i que s'hagi traspassat a aquesta mateixa Direcció General la gestió de la renovació de la concessió administrativa de la instal·lació del Club, i no a l'Agència Catalana de l'Aigua, ens dóna una pista de fins on arriba el domini públic maritimoterrestre.

A títol personal crec que molt probablement l'autorització per a la navegabilitat en aquest tram també l'acabarà donant la Direcció General de Ports, Aeoroports i Costes de la Generalitat, depenent del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Em costaria molt de creure que l'Agència Catalana de l'Aigua, organisme autònom presidit pel conseller de Medi Ambient i Habitatge, presentés cap mena de batalla jurídica per conservar el domini públic hidràulic sobre aquesta zona, sobretot per no entrar en una pugna amb un altre departament de la Generalitat.

4) En contra del posicionament de l'Ajuntament de rebutjar l'atermenament hi juga el fet que existeix el precedent del riu Ebre, que té una afectació del domini públic maritimoterrestre que arriba fins a la ciutat de Tortosa.

En qualsevol cas, estem pendents d'organitzar una xerrada amb els veïns per tal d'assessorar-los tècnicament i jurídica del que representa l'Acte de fitació que tindrà lloc el 29 d'abril a les 9 h. al 1r pis del Casal Cultural de Sant Pere Pescador, situat al c. del Forn, 2.

No dubteu a posar-vos en contacte amb l'Ajuntament per a tot tipus de consultes o aclariments.

Ballar al so que toca.

2009-02-23T19:34:00.004+01:00

La pitjor pedregada que recorden els més grans del poble, la llevantada més forta dels darrers 40 o 50 anys, la crisi de les crisis (i suposo que en diuen així perquè encara no saben exactament d'on ve), la mort del treballador més pencaire de tot l'Ajuntament (segurament l'únic imprescindible), una multa per abocar les aigües residuals del nucli del poble al riu Fluvià, dues més per abocar les aigües residuals del Mas Sopas al rec, el futur Pla Especial del Parc Natural que vol regular el Fluvià Marina, l'àmbit marí i restringir definitivament l'accés dels vehicles a les platges, l'Estat que vol afectar el riu Fluvià i el rec Sirvent com a domini públic maritimoterrestre (de costes, per entendre'ns), reiterats episodis de furts a l'interior de vehicles i inseguretat dels veïns...

I mentrestant el projecte de connexió a la depuradora de l'Escala-Albons que no acaba d'arribar (cosa que, mira per on, provoca que s'aboquin durant més temps les aigües residuals al riu), les lleres del riu brutes (d'això ningú se'n recorda), els tamarius de la platja fets un cristo (d'això alguns tampoc se'n recorden), mancança d'efectius del cos de Mossos d'Esquadra (fan el que poden, però és poc, massa poc), inexistència de pressupost per enretirar la sorra que ocupa l'aparcament de la platja del Cortal de la Vila abans que comenci la temporada d'estiu (i com si d'un acudit dolent es tractés, penseu que a alguns els pagaran altra vegada un passeig marítim nou)...

No sé ni si val la pena afegir cap altra cosa, però segur que me'n descuido alguna perla. Davant d'això però, estic segur que estem preparats pel que hagi de venir, que per força han de ser temps millors.

Tampoc sé si les administracions estem en crisi, en fallida tècnica i ni si un pla de xoc ens redimirà a tots plegats. El que sí que tinc clar és que la imatge que estem donant els qui tenim càrrecs de responsabilitat no és bona. Potser fa falta una mica d'autocrítica.

Com que no tinc la recepta màgica, apel·lo a l'ètica del treball i al sentit comú per tirar endavant. I fermesa, molta fermesa per fer les coses bé.

Ens en farà falta una bona dosi.

Potser no ho sembla, però Sant Pere es mou.

Tingueu confiança.

El riu Fluvià i el rec Sirvent: per una política de dignificació de la vida al territori diguem no a l'atermenament!

2009-02-18T19:41:00.009+01:00

Sense embuts: l'Ajuntament de Sant Pere Pescador amb el consens de tots els grups municipals que formen part del consistori s'oposa a l'atermenament del riu Fluvià i el rec Sirvent com a domini públic maritimoterrestre.

Ho fem per diversos motius, tot i que a títol personal expressaré la meva opinió sobre els que considero més rellevants:

1) En primer lloc perquè creiem fermament que d'acord amb la Llei de Costes del 1988 no és d'aplicació el domini públic maritimoterrestre als cursos del riu Fluvià i el rec Sirvent. Per a la nostra defensa jurídica haurem d'aportar proves pericials que demostrin el perquè de la intrusió d'aigua salina al riu Fluvià, tot i que és fàcil entendre que no podem admetre que aquesta intrusió es degui a les marees o a les onades dels temporals.

Per què no formulem la pregunta al revés? Per què no ens preguntem quina administració pública té la responsabilitat d'haver autoritzat dragar el riu Fluvià i quins efectes va tenir això pel que fa a la intrusió d'aigua salina al curs fluvial?

Més enllà de tot això, el sentit comú ens porta a pensar que en cap cas un curs fluvial pot ser afectat com a domini públic maritimoterrestre i que això obre una caixa de pandora difícil de tancar.

2) En segon lloc perquè creiem que la raó de ser del domini públic maritimoterrestre és preservar un territori i un entorn litoral del desenvolupament urbanístic i no pas afectar el sòl no urbanitzable que es troba a uns quants kilòmetres riu o rec amunt del mar i l'activitat agrícola com a mitjà de vida que l'ús d'aquest sòl porta aparellat.

3) En tercer lloc perquè la Generalitat de Catalunya ja té competències al riu Fluvià i al rec Sirvent mitjançant el domini públic hidràulic que ve donat per la Llei d'Aigües del 1985. Si no vaig errat, l'Agència Catalana de l'Aigua és competent en aquest espai, així com també ho és la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat després dels darrers traspassos competencials Estat-Generalitat. Per tal de donar un exemple, la gestió de les autoritzacions i de les concessions administratives ha estat traspassada a la Generalitat i l'ocupació d'espais com la desembocadura del riu Fluvià per part de l'Escola de vela Fluvià-La Gola i la renovació de la concessió administrativa del Club Nàutic sembla ser que corresponen a aquest departament.

A més a més, el riu es troba dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, entitat que s'encarrega de la seva custòdia i que, per tant, també haurà de dir-hi la seva.

4) En quart lloc perquè ens preocupa i molt que les administracions es dediquin a posar traves als ciutadans quan aquests ja tenen prou dificultats per tirar endavant dia a dia. No n'hi ha prou amb un excés de normativa que ho complica tot. Per acabar-ho d'arreglar, l'Estat arriba i ho embolica tot. Si un malpensa, arriba a la conclusió que l'única intenció que té l'Estat és la d'afectar aquests espais amb un afany recaptatori, o el que és el mateix, per tal de cobrar una taxa d'ocupació similar a la que anualment paguen els ajuntaments per l'ocupació de les platges a través del Pla d'usos de temporada de les platges.

5) En cinquè lloc perquè trobem inconcebible que ençà de la Llei de Costes del 1988, vint-i-un anys després l'Estat pretengui afectar com a domini públic maritimoterrestre espais que res tenen a veure amb la costa i que molta gent s'ha encarregat de mantenir nets i en perfectes condicions perquè eren el seu mitjà de subsistència, com és el cas de l'agricultura. Des del territori també tenim el dret de viure en pau sense ingerències contínues de les administracions.

El que encara és més paradoxal és que se'ns digui que caldrà veure quins efectes tindrà aquest atermenament sobre tot aquell sòl que ha canviat la seva classificació des del planejament municipal que hi havia vigent en el moment de l'entrada en vigor de la Llei de Costes del 1988. Significa això que aquell sòl que amb el planejament municipal del 1984 era sòl no urbanitzable i que va canviar de classificació amb el planejament municipal del 2003, passant a ser sòl urbanitzable, es veurà afectat?

6) En darrer lloc perquè la funció de l'administració pública és facilitar els tràmits als veïns i no dificultar-los la vida. Què passarà amb els conreus a tocar del riu Fluvià i del rec Sirvent? Què passarà quan un propietari d'un sòl no urbanitzable amb un ús agrícola vulgui construir un cobert per a fer la funció de magatzem d'eines o fer una caseta amb un motor per bombar l'aigua per a regadiu? Què passarà si hi ha sòl urbà consolidat afectat per aquest atermenament, es podran concedir llicències d'obres en la zona de domini? Quina administració les concedirà? En qualsevol cas, imagineu-vos quin panorama si per demanar una llicència d'obres o d'ús en un terreny de propietat privada afectat pel domini públic maritimoterrestre cal fer-ho a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat.

Ja em sembla sentir molta gent que riu...

A dia d'avui, molts d'aquests interrogants encara no s'han aclarit. Demà dijous a la tarda hi ha una reunió a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat amb el director general, sr. Oriol Balaguer, i la subdirectora general, sra. Rosa Maria Busquets, per saber quin és el posicionament oficial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Creiem que la postura més digna és la de fer una defensa jurídica conjunta contra l'expedient d'atermenament. Encara ens queda saber quin serà el posicionament de l'Agència Catalana de l'Aigua en tot aquest tema. Per prudència, prefereixo esperar.

Per altra banda, el dimarts vinent hi ha una altra reunió amb el subdelegat del govern de l'Estat a Girona, sr. Francesc Francisco-Busquets, i el cap del Servei Provincial de Costes a Girona, sr. Enric Girona, per mirar sobre plànol quins són els efectes d'aquest atermenament sobre el planejament urbanístic municipal vigent.

Aquesta setmana passada, el diputat d'ERC al Congrés de Madrid, sr. Francesc Canet, va formular una pregunta oral sobre aquest tema al Secretari General del Mar, sr. Juan Carlos Martín Fragueiro, que va obtenir una resposta tan vague com que l'Estat ha realitzat l'atermenament al 85% del litoral espanyol i només resta el 15% per concloure. En breu, es formularà una pregunta escrita al Congrés per tal de rebre una resposta més rigorosa al respecte.

Sigui com sigui, us mantindrem informats.

Capitalitzem esforços al voltant de l'esport.

2009-02-02T20:11:00.011+01:00

Durant la darrera setmana he anat fins a tres vegades a visitar el futur pavelló poliesportiu. Sentiments contraposats. Per un costat, el projecte arquitectònic és fantàstic, d'una qualitat fora de dubte. Per l'altre, una enorme incertesa. La de tenir entremans la responsabilitat de la gestió del manteniment i la dinamització de l'equipament més gran del municipi, escola al marge. Això és responsabilitat, molta responsabilitat.

Davant d'això, cal tenir unes quantes coses clares. L'esforç per tirar endavant amb aquest projecte ha estat i és tan gran que la seva culminació ens ha de fer reflexionar a tots. Potser ha arribat l'hora d'acabar amb inèrcies del passat i que el pavelló sigui un nou punt de partida. Més enllà de la discussió sobre la seva idoneïtat, ara ens toca posar-nos a treballar de valent: tenim instal·lacions, però ens manca contingut.

El primer que caldrà decidir és com gestionar-lo adequadament. Un reglament d'ús de la instal·lació és del tot necessari, així com la comprensió per part de tothom que l'accés al seu interior no pot (ni ha de) ser lliure, ni mancat de planificació. Posteriorment caldrà fer una aposta ferma i valenta pel foment de l'esport al municipi, sobretot el de formació. Només així hi haurà la base sòlida necessària per tal que a través d'aquest treball en puguin sortir clubs esportius estables. El camí serà de llarg recorregut i haurem de tenir paciència, però no tenim pressa. Tot arribarà.

Comptem amb tots els veïns del poble perquè, a poc a poc, us apropeu a un equipament que heu de saber fer-vos vostre i alhora deixar de mirar amb recel. Tant de bo la pràctica esportiva del municipi augmenti notablement i tant de bo això sigui com a conseqüència de disposar d'una instal·lació d'aquesta mena. Si és així, benvingudes siguin ambdues coses.

La proximitat de l'escola ens hi ajudarà perquè des de que tinc ús de la raó sempre ha estat un bressol i un viver de nous esportistes. Aquesta vegada no serà diferent. La resta és feina nostra i per això hi estem treballant de valent. Estic segur que, entre tots, no decebrem a ningú. S'ha acabat fer les coses pel boc gros. Aprofitem l'oportunitat que se'ns obre al davant. Mai l'esport haurà tingut unes instal·lacions com les d'ara. Un cop s'enllesteixi la construcció dels vestidors del camp municipal d'esports i el pavelló sigui una realitat, ja no valdrà mirar enrere. Siguem positius i serem capaços de capitalitzar l'esport del poble i dels pobles veïns més pròxims, tal i com ja s'està fent, i amb molt d'encert, per part del club de futbol, treballant des de la proximitat a la gent i la inversió en el futbol de base.

Que el pavelló hipoteca les inversions municipals dels propers anys? Doncs a treballar per treure'n el màxim rendiment i ser capaços de generar negoci -per petit que sigui- al seu voltant. Parlem d'esport, però també del dinamisme comercial i el benefici econòmic que comporta.

No val a deixar-nos emportar per la desesperança. Jo no tinc desesperança ni cap mena de dubte que arribarà el moment en què mirarem enrere i, sense adonar-nos-en, el pavelló ja formarà part indestriable de la nostra vida quotidiana com a poble, tot i que el camí serà llarg i farragós. Espero que sigui per bé.

Us imagineu tornar a tenir un club de voleibol com el que va emigrar a Castelló d'Empúries? I d'handbol? Alguns de vosaltres potser no ho sabeu, però Sant Pere va disposar d'un equip femení d'handbol escolar que va ser l'enveja de tot Catalunya, arribant a disputar el campionat d'Espanya.

Ara que moltes de vosaltres sou mares, ens ajudareu a tornar-ho a fer realitat? Per aconseguir-ho no hi sobra ningú, tots hi esteu convidats.

Comenceu a escalfar-vos, que d'aquí a molt poc entrarem tots al terreny de joc.

Prioritats.

2009-01-29T20:41:00.006+01:00

Ahir llegia un article d'en Joan Barril al diari El Periódico de Catalunya i em vaig parar just després de llegir la primera frase. Venia a dir que massa sovint les coses urgents no ens deixen veure les coses importants.

Hi estic bàsicament d'acord. El problema apareix quan hi ha tantes coses que són importants que es fa difícil destriar què és prioritari i què és simplement urgent. Massa absorbit pel dia a dia de la feina, un pot pecar de no saber distanciar-se en la justa mesura per tal de separar allò superflu i allò que realment té certa rellevància.

Però, què passa quan hi ha tantes mancances que no saps ni per on començar? No hi ha ni recursos econòmics, ni recursos personals, ni paciència, ni -potser allò fonamental- bona predisposició i voluntat per tirar endavant amb el que hi ha.

Des de la meva manera d'entendre les coses, els projectes interessants són aquells que afronten les situacions problemàtiques des de tots els punts de vista, que intenten donar una resposta integral i que pensen les coses com un tot, una suma d'esforços. Si tens aquesta idea, aleshores no pots renunciar a fer cap de les coses que saps del cert que donaran forma a aquesta idea de conjunt. Això sí, calen mitjans i moltes, moltíssimes ganes, dedicació, sacrificis personals, enrabiades, discussions, etc. per arribar a concretar aquest projecte.

Si del que es tracta és de tenir un projecte de poble, no val només l'anar fent i el qui dia passa any empeny. O dit d'altra manera, qui pensi així s'ha equivocat de projecte. A mode de resum: cal intervenir en l'espai públic millorant els accessos al municipi, reurbanitzant les zones més degradades, rehabilitant el nucli vell, fent els espais comuns més agradables per a tothom. Això només per posar uns quants exemples. Feina en sobra.

I sí, els detalls també compten, perquè quan no hi ha massa mitjans per fer tot això que he enumerat, hom fa mans i mànigues perquè les coses més senzilles estiguin a la vista de tothom, encara que només siguin unes simples jardineres de fusta amb flors, portar papereres a urbanitzacions que no n'havien tingut mai, fomentar el compostatge casolà -a un preu simbòlic, per cert- entre els veïns, o col·locar unes plantes a l'entrada del Casal de la gent gran.

Potser hi haurà algú que ho trobarà ridícul, però les petites coses també sumen, que és del que es tracta. Durant el dia a dia, es tracten projectes grans i importants i coses molt petites que passen desapercebudes per moltíssima gent.

Els primers no són un problema, tothom hi està d'acord i són fàcilment identificables per a la gent. Els segons, en canvi, són minúsculs i inapreciables per als veïns. Aquests darrers, però, sovint mantenen el pols del poble, perquè sense ells hi hauria gent que no podria passar per la vorera com déu mana i altres no podrien entrar a la porta de casa perquè tindrien el morro d'un cotxe a tocar de la seva entrada. Tinc molt present el seu benestar i la petita millora en la seva qualitat de vida que aquestes mesures representen.

Què és prioritari? Gastar-se molts diners per tirar endavant un gran projecte o ser capaços d'augmentar la participació de la gent en activitats subvencionades o gratuïtes?

Per al primer cas, en Josep Lluís Núñez va fer servir un símil molt encertat: amb molts diners fins i tot la portera fitxa bé.

Per al segon cas, la cosa ja es complica. Per què? Perquè no llueix prou i cal posar-hi molta imaginació i esmerçar-hi molts esforços que no tothom està disposat a invertir. En la situació actual, no n'hi ha prou amb ser-hi i fer-ho. Cal ser-hi -si pot ser ser-hi més-, fer-ho, fer-ho bé -si pot ser molt bé- i treballar per fer més coses molt ben fetes i a un cost molt baix o zero.

S'ha de ser eficient -el màxim resultat amb els mínims recursos- i eficaç -aconseguir els objectius- i si no, malament rai!

Cadascú tindrà la seva opinió personal del què és prioritari, tot i que probablement trobar el punt d'equilibri entre una i altra cosa és ideal. Però us puc assegurar que el que no val és tirar la tovallola. Cal una reflexió més profunda del que és l'administració pública i per a què serveix. Jo ho tinc molt clar: treball, treball i més treball. Que ens equivoquem? Treballar per no equivocar-nos altra vegada.

En el llibre de memòries que porta per títol Oda inacabada, l'expresident Pasqual Maragall diu que en política el més important no és assolir el que un es proposa sense desviar-se de les seves creences inicials sinó que els resultats aconseguits siguin dignes del que un s'ha proposat en els inicis, encara que sovint canviïn els punts de vista i els plantejaments defensats.

Què ens fa dignes? La satisfacció de saber que, passi el que passi, alguns hi hem treballat amb totes les ganes del món.

Qui no entengui això ho tindrà complicat perquè demà tornaré a treballar amb les mateixes ganes per tenir i guanyar-me l'oportunitat de continuar treballant. Qui vulgui que pugi al carro, qui no encara és a temps de baixar. No vull llastres ni gent que hagi perdut la fe, perquè crec tenir un projecte i vull tirar-lo endavant i perquè s'acosten moments importants en què caldrà fer-ho molt bé i molt millor. Ara més que mai cal sumar tots els esforços i una mica més. El nostre esforç ens dignifica i dignifica el projecte, no a l'inrevés.

Jo tinc clares les meves prioritats...i vosaltres?

Marxar contínuament.

2009-01-19T18:35:00.000+01:00

Què vol dir marxar contínuament? Difícil pregunta.

Podria molt ben ser un mètode d'autodefensa per protegir-se d'allò desagradable que vingui en el futur, podria ser cobardia o podria ser simplement una fugida endavant. Cap de les tres coses és especialment una virtud, però tothom ha d'aprendre a conviure amb si mateix i trobar un cert equilibri.

Bé, no sé la resposta, però en qualsevol cas és com estar de pas i no en el sentit de tornar-se irresponsable o menfotisme. Suposo que això té coses positives i negatives alhora. Positives? Que mai t'arribes a creure del tot allò que estàs vivint i el que fas, ho fas amb entusiasme. Crec honestament que aquest és el meu cas.

Negatives? El risc que tant anar i venir t'allunyi una mica del punt just de distància que convé tenir davant cada situació, cada moment. El que a la cuina seria el punt just de cocció, per entendre'ns. En resum: com que saps que tard o d'hora marxes, t'allunyes i te'n vas, no ho gaudeixes del tot.

Encara hi ha un altre aspecte a destacar. Disposar d'un realisme gairebé gèlid -a vegades ofensiu i cínic, ho reconec-, el de saber que tots juguem un rol determinat en un moment determinat de la nostra vida i que la felicitat és efímera i caduca. Malgrat tot, en línies generals fins ara he estat una persona raonablement feliç. No em puc queixar.

Sovint, creus tenir altres plans i tendeixes a no adonar-te del que passa al voltant de la teva vida. I et vas allunyant més i més...cada vegada més.

Aleshores, succeeixen coses i ja no ets a temps d'abastar-les. El tren ja ha passat. L'has perdut. Has marxat.

Potser tenen raó els que defensen viure amb un ritme de vida més tranquil. I si provo a viure slow? Bé, no sé si amb un ritme de vida slow marxaré contínuament, ni si al final aconseguiré arribar a la meva Ítaca particular, superant lluites amb ciclops gegantins i la fúria d'algun déu, però el que sí que tinc clar és que, per si de cas, no tinc pensat anar massa lluny.

M'imagino a l'andana de l'estació mentre miro l'horari de trens, tot esperant que el darrer encara no hagi marxat...

Cavalcada de Reis 2009.

2009-01-09T18:11:00.002+01:00

Ras i curt: l'arribada dels Reis mereix una valoració altíssima. No només per l'esforç per part de tots i totes les que d'una manera directa o indirecta hi heu ajudat, sinó pel fet d'elevar-ne any rere any el nivell.

Aquesta festa creix al mateix ritme que s'enforteix la musculatura del poble, cada any que passa som més poble perquè participa més gent i gent més diversa. Pel que fa a la projecció, Sant Pere es situa i posiciona al nivell que li correspon pel que fa a l'organització d'actes festius i culturals. No és estrany que cada any siguin més els visitants que gràcies al boca-orella vinguin atrets per la qualitat de la cavalcada de Reis. I aquest és un mèrit exclusiu vostre.

L'arribada a través del riu dignifica i descobreix davant nostre el medi natural que ens envolta, alhora que apropa la gent a una realitat sovint desconeguda pels propis veïns de Sant Pere: el tram baix del riu Fluvià. Un riu amb un alt valor ecològic i un dels pocs rius verges que queden a Catalunya.

Quin goig poder-lo gaudir la nit de Reis, no us sembla?

De cares a l'any vinent només ens queda marge per fer-ho encara millor. Estic segur que no decebrem a ningú, perquè aquí, a casa, quan ens proposem fer les coses bé, les fem com enlloc. Malgrat nombroses dificultats, som capaços d'organitzar activitats i som -en realitat sou- capaços de fer-ho molt bé. Si us plau, us animo a superar-vos i us demano que no abaixeu el llistó.

Quan tots bufem en la mateixa direcció Sant Pere hi guanya, hi guanyem tots.

Dono les gràcies a aquells i aquelles que davant les nombroses adversitats, fatalitats, incidents, malentesos, discussions, retards i anècdotes, durant la mateixa nit de Reis ja estàveu pensant en com fer-ho millor l'any vinent. Sense vosaltres res d'això hauria estat possible.

A poc a poc, continueu fent poble.

Aquest és un reconeixement per a tots i totes vosaltres.

De converses i raons.

2008-12-30T19:08:00.005+01:00

Des de fa un temps ençà trobo a faltar cada vegada més tenir una bona conversa amb la gent. Un bon cafè, una taula, una lectura ràpida a la premsa, un ambient agradable i parlar, pel senzill i simple plaer de discutir en el sentit més ampli de la paraula. Donar arguments, polemitzar, escoltar -assignatura a vegades suspesa per voler parlar massa-, consensuar, dialogar, utilitzar la psicologia i, per damunt de tot, disposar de l'empatia suficient per saber posar-se a la pell de l'altre quan s'estan defensant postures aparentment contràries, i, si cal, riure's d'un mateix. Riure? Efectivament, tot això queda més ben amanit si s'acaba entre rialles i somriures.

Ara em ve al cap haver escoltat a la ràdio una frase que em va fer pensar de valent i que m'ha acompanyat des d'aquell moment. Parlant sobre l'època en què Josep Tarradellas va ser el president de la Generalitat de Catalunya, un dels seus assessors d'aleshores explicava el que el president li havia dit abans d'entrar a una reunió i que, més o menys, ve a ser el següent: "Si abans d'entrar en una reunió penses que l'altre té part de raó, ja hi has guanyat alguna cosa".

És tota una declaració d'intencions. Emfatitza tot allò de predisposició i bonhomia -valuosa, diria jo- que hi hauria d'haver en una negociació (les discussions massa sovint tenen quelcom de malícia i competitivitat per tenir la raó, per jugar, per guanyar...), però per damunt de tot demostra respecte per l'opinió dels demés, fuig dels dogmatismes i ens apropa a una voluntat de pacte. No busca vèncer, ni convèncer. Talment com si només converséssim o enraonéssim.

És curiós com, a vegades, frases i paraules agafades al vol omplen de sentit petites parcel·les de la nostra vida fins a teixir una trama: conversa, reunió, negociació, psicologia, empatia, respecte, raó, pacte, acord, consens, etc.

Tant de bo no les oblidi.

Mentrestant caminem a poc a poc, però amb pas ferm.

2008-11-17T18:11:00.000+01:00

És ben veritat que, tot sovint, alguns canvis són inapreciables per a la gent. Com qualsevol veí, el que ens preocupa més és posar remei a allò quotidià que ens afecta a la vida diària i, sobretot, que és visible. Per posar alguns exemples: tenir els carrers nets i més papereres a prop.

Tenim tendència a valorar molt allò palpable: les obres, les grans infraestructures, etc. i, contràriament, donem poca importància a un senyal de trànsit substituït o a un mirall que ens permet un millor accés a la carretera des d'una cantonada.

Des del punt de vista municipal ambdues coses són fonamentals perquè ens ajuden a millorar els serveis que oferim a la gent i, en definitiva, la qualitat de vida de tothom.

Malgrat tot, hi ha altres canvis més profunds que no tenen a veure amb allò que és visible sinó amb vèncer resistències, modificar comportaments i actituds i, en definitiva, fer pedagogia perquè les rutines siguin unes altres. Aparcar bé, fer un bon ús dels contenidors, mantenir nets els espais públics, etc. en són una bona mostra. Aquests darrers són molt més complicats i requereixen un recorregut més llarg.

És complex aconseguir que aquests canvis es produeixin immediatament. El més important és fer les coses amb criteri, al ritme que requereix cada actuació, no fer-les ràpidament. La gent sap perfectament quan una proposta és sincera i agraeix el tracte proper. No es deixa ensarronar i sap distingir quan es fa demagògia i quan no.

L'eficàcia amb la que es fan les coses cal mesurar-la en funció dels resultats obtinguts en la gestió municipal i en això hi ha ben poca cosa a dir, cada quatre anys la gent escull l'opció que creu més convenient per tirar endavant aquesta gestió.

L'equip de govern sorgit de les darreres eleccions municipals va fent el seu camí d'una manera serena i constant, sense fer fressa però sense pausa. Des de les aportacions individuals de cadascun dels regidors i amb una forma de treballar que premia el pluralisme d'opinions i n'extreu allò que entre tots plegats considerem la millor decisió de les possibles.

Naturalment, en política la discrepància és legítima, sobretot la que ve des de l'oposició, però sempre des d'un punt de vista de responsabilitat i sentit comú i, el més important, des de la veritat. Segurament hi ha qui està més d'acord o més en desacord en com fer i en com fem les coses, tot i que particularment sóc dels que penso que és important valorar la intenció amb la que aquestes coses es fan i no fer interpretacions esbiaixades que busquen confondre o desinformar als veïns.

Aquest és un Ajuntament obert a tothom que fomenta la participació a través d'un ventall més ampli d'activitats i alhora busca fer-la més diversa, atansant-se als diferents col·lectius -joves, gent gran, dones, etc.- i comunitats -també els nouvinguts- que integren el municipi. A més a més, mai ningú podrà negar que tenim la mà estesa a l'oposició. Si això no fos així, com s'entén el consens de tots els grups municipals al voltant dels projectes presentats al PUOSC (Pla únic d'obres i serveis) el passat 2007, o el consens i la defensa unànime de la totalitat dels nou regidors electes de la corporació de la proposta de modificació del PGOU (Pla General d'Ordenació Urbana) en una xerrada informativa davant els veïns?

Desgraciadament, pel que fa a aquest darrer punt cal explicar que s'han presentat 135 signatures de veïns en contra del projecte i que l'acord de Ple del passat 29 d'octubre va acordar estimar parcialment les al·legacions presentades o, el que és més important, no tirar endavant la modificació del PGOU. Quina és la conclusió? Tot i pensar que la reserva de sòl per ubicar la llar d'infants i el dispensari mèdic al costat del centre cívic és i era una bona proposta d'acord amb la mancança de sòl que patim, també penso que cap projecte pot fer-se passant pel damunt de la voluntat d'un nombre tan important de veïns de la zona. Tenim el deure d'escoltar.

Amb poc més d'un any, el full de ruta està traçat i la línia a seguir es consolida dia a dia d'acord amb el programa electoral: l'ampliació del CEIP Llagut i la construcció d'una llar d'infants municipal i d'un dispensari mèdic formen l'eix programàtic de l'equip sobre la base del compromís per oferir més serveis, en especial els serveis bàsics d'atenció a alguns dels col·lectius més sensibles, per exemple la mainada i la gent gran, i millorar la qualitat dels ja existents. Si no ho recordo malament, projectes també compartits pels altres grups municipals.

Ara bé, els projectes cal anunciar-los quan estan ben lligats, no abans, i en aquest sentit la legislatura es preveu feixuga durant els primers anys, no per una qüestió electoralista o partidista, sinó de manca de recursos econòmics com a conseqüència de molts factors.

Al final, la veritat és obstinada i sempre surt a la llum. Nosaltres, l'equip de govern d'Independents per Sant Pere-Acord municipal que encapçalo, mentrestant caminem a poc a poc, però amb pas ferm. Sense perdre de vista el que vàrem prometre i sense entrar en debats estèrils. La nostra responsabilitat és governar i això fem, donant la nostra opinió, de cara i sense soroll.

Ja ho sabeu, hi ha qui pensa Sant Pere d'una altra manera.

Manchester United 5-Stoke City 0.

2008-11-15T19:06:00.013+01:00

Viatjar t'obliga a obrir la ment. Nova gent, altres cultures, altres llengües, etc. Viatjar sol encara t'hi obliga més. En certa manera, un viatge en solitari t'obliga a enfrontar-te a tu mateix, a les teves mancances i punts febles. El més positiu de tot és que és l'única manera de fer-hi front perquè no comptes amb ningú de la teva plena confiança al voltant per ajudar-te.

No sé què en penseu, però arreu hi ha gent molt hospitalària i agradable, gent que et fa adonar que amb educació i un somriure es pot anar pertot. També t'adones que viatjar no és un concepte inequívoc, que hi ha moltes i variades maneres de fer-ho. Massa acostumats a tota mena de luxes sense els quals ens seria difícil viure, hi ha qui, en canvi, opta per prioritzar el carregar-se una motxilla a l'esquena i conèixer món d'una altra manera. Ni millor, ni pitjor, senzillament diferent.

Tampoc és veritat allò que viatjar és car. De fet, m'equivoco. Sí que n'és de car, perquè tot val molts diners. Però hi ha moltes formes d'estalviar diners viatjant, tot i que això significa renunciar a algunes coses.

Quan fa estona que no converses amb algú, s'agraeix molt el contacte i el calor de les persones. N'hi ha prou amb un comentari intranscendent per saber com ha acabat aquest o aquell partit de futbol o, fins i tot, amb rebre un sms o una trucada d'un amic que et tregui d'aquell estat d'abstracció en el que et trobes. El millor de tot és que depèn on vagis això ho podràs fer en una altra llengua.

Sense anar més lluny, avui mateix la pregunta Do you like football? m'ha servit per conèixer millor al meu company d'habitació, supporter del Manchester United, tal i com m'ha confessat ell. De fet, si us he de dir tota la veritat, ja ho havia esbrinat perquè porta l'escut del Manchester a les pantunfles i avui aquest matí quan hi he passat pel costat no he pogut resistir la temptació de mirar quin escut era i què hi posava.

Més tard a la tarda, mirant la televisió, a TV2 retransmetien en directe el partit de futbol Arsenal-Aston Villa (que ha acabat 0-2) i en Greg (la primera vegada havia escrit Craig però com que tenia dubtes del meu understanding en anglès li he preguntat per assegurar-me'n -com Gregorio m'ha dit- i he hagut de córrer a canviar-ho un cop ja publicat!) se m'ha atansat i m'ha ofert biscuits, és a dir galetes. Veient que m'estava empassant l'última mitja hora del partit m'ha preguntat si a mi també m'agradava el futbol. Li he contestat que sí mentre la fèiem petar sobre la premiership, la lliga espanyola i la nacionalitat de l'entrenador -manager en diuen ells- de l'Aston Villa, en Martin O'Neill:

-Martin O'Neill was the trainer of Celtic Glasgow. He is scottish -li he dit jo entre l'afirmació i la pregunta-.
-He is from northern Ireland -m'ha corregit ell-.

Cada vegada estava més content perquè al televisor i als seus auriculars -primer a aquests darrers- anaven arribant notícies de la contundent victòria del seu Manchester United contra l'Stoke City (5-0).

Viatjar té aquestes coses, sempre pots conèixer algú que t'inspiri per escriure un post. En Greg -per a mi serà sempre en Craig-, mentrestant està assegut al meu costat, utilitzant internet igual que jo, aliè al fet de ser el protagonista inesperat del meu relat.

Can Martinet.

2008-10-14T17:37:00.005+02:00

És curiós observar com, a vegades, la vida dóna tantes voltes. Aquest dissabte passat vaig oficiar un casament civil al mas de Can Martinet, ara conegut com Mas del Mar, i m'ha estat impossible esborrar del cap que en aquest mateix lloc molts anys enrere els meus besavis i el meu avi varen viure-hi com a masovers.

Cada vegada que hi penso em ve al cap que la història és cíclica i que, amb el temps, tots tornem al lloc d'on hem sortit. I si és cert allò de roda el món i torna al Born?

Reflexions a part, em pregunto quants d'aquests indrets han canviat el seu nom mentre nous propietaris hi han entrat a viure. Els motius i els topònims també són un patrimoni cultural que hem de preservar per tal de no caure en l'oblit -com a mínim en la nostra memòria!-.

Em consta que els nous propietaris han tingut un reconeixement a l'antiga denominació i, malgrat el nou nom, el vell també hi apareix com "antic Mas Martinet".

Gràcies.

Sempre plou sobre mullat.

2008-09-29T15:33:00.005+02:00

Poques vegades recordo tanta intensitat emocional en un mateix mes. D'ençà de la Diada de l'Onze de setembre els esdeveniments s'han anat precipitant un rere l'altre. Començant per la pedregada i acabant per la pèrdua de persones amb un fort arrelament a Sant Pere que ens han deixat a tots mig commocionats.

En fi...poques paraules per expressar moltes coses. Potser millor així. En qualsevol cas, experiències personals difícils de pair i la confirmació que deu ser veritat la dita: "sempre plou sobre mullat", mai millor dit. Ja vindran temps millors. Estic segur que ens en sortirem.

Ganes i esforç no ens en faltaran.

Un món de cultures.

2008-09-03T14:14:00.006+02:00

El proper cap de setmana celebrarem la fira Un món de cultures al parc del Riu. Aquesta iniciativa neix amb la voluntat de donar un enfoc nou al fenomen de la immigració a Sant Pere, per assolir una major cohesió social des d'un vessant molt més actiu i participatiu.

Un món de cultures inclou, entre altres activitats, una exposició de la tècnica d'estampació Batik, del 27 d'agost al 7 de setembre, la projecció d'una pel·lícula sobre el tràfic de drogues de Colòmbia als Estats Units el dia 2 de setembre, i un documental i col·loqui sobre la violència sexual i el virus del sida a Costa d'Ivori el 5 de setembre.

La novetat, però, és la projecció al parc del Riu del curtmetratge titulat Un món de nens, on joves santperencs d'origen immigrant parlaran de la seva realitat quotidiana. Aquesta activitat es farà el dissabte 6 de setembre a les 21.30 h. Us la recomano especialment.

Sou molt benvinguts els dies 6 i 7 de setembre al parc del Riu i us convido amablement a participar amb nosaltres d'aquest mercat gastronòmic, artesanal i musical que us proposem.

Contes, henna, artesania, sardanes, danses zíngares, africanes i hip-hop us hi esperen. Apropeu-vos-hi!

Retalls d'estiu.

2008-08-23T20:17:00.004+02:00

Encara recordo quan a la tornada de les vacances d'estiu a l'escola se'ns demanava fer una redacció de com havien anat les vacances: "Expliqueu-nos què heu fet i on heu anat!" espetava el mestre o la mestra de torn.

"Ara que l'estiu es va apagant a poc a poc, que el dia s'escurça i els turistes van a menys, crec que és un deure fer una valoració de com ha anat la temporada i extreure'n algunes conclusions.

L'experiència del mercat artesanal té una doble lectura. Per un costat, veure que com a municipi hi ha activitats que som capaços de tirar endavant sense complexos i que poden tenir una bona acceptació per part dels visitants. Per l'altra, fer compatible aquesta activitat amb el descans i repòs dels veïns del carrer Major, la plaça Major i els carrers que hi conflueixen.

En aquest sentit és tant important recolzar aquelles iniciatives que ens sembla que poden ser atractives i un reclam turístic per als negocis del poble (sí, però per a tots!), com l'obligació de vetllar perquè això no suposi un greuge als veïns que han de suportar les molèsties (sorolls sobretot) que pot generar aquesta iniciativa.

La temporada vinent és evident que caldrà corregir diversos aspectes que aquest any, en ser la primera vegada que es tirava endavant un mercat setmanal diari, no hem sabut preveure a temps. La freqüència del mercat és un d'aquests aspectes que millorarem, bàsicament perquè correm el risc d'esgotar la proposta poc després d'haver-la començat (i si no que ho preguntin a les parades que han aguantat més d'un mes sense fer ni cinc de calaix!), així com el número d'actuacions i activitats a la plaça Major, excessiu al meu entendre. És necessària la col·locació de dos inflables gegantins que en lloc de ser un atractiu per a la plaça conviden a sortir-ne per ofegament?

L'ocupació de la via pública a la plaça Majór és un altre tema que cal considerar. Si bé gairebé tothom està d'acord que l'estiu a Sant Pere és molt curt i que cal aprofitar-lo al màxim, no és menys cert que les terrasses han de complir amb l'ocupació de via pública que s'acorda amb l'Ajuntament i que això no significa fer un ús lliure i indiscriminat d'un espai que és de tothom i no només dels negocis que en uns moments determinats en poden fer un ús intensiu i, el que és més important, amb ànim de lucre.

Aquest any l'experiència no ha estat bona, com tampoc ho va ser l'any anterior. I val aclarir que en cap cas ha estat com a conseqüència de la inactivitat de l'Ajuntament, per manca d'interès o per no voler buscar el consens amb els restauradors. Contràriament, els acords adoptats amb els titulars dels negocis no s'han complert per una manca de voluntat, la deslleialtat i la deshonestedat per part d'aquests envers els acords verbals arribats amb membres de l'equip de govern al voltant d'una taula en els propis despatxos del consitori. I com podeu suposar, de tot el que dic n'hi ha un bon testimoniatge.

Us imagineu si tots els restauradors o responsables de bars del municipi decidissin lliurement que volen ocupar més espai del que se'ls ha permès? La via pública és de tothom i, encara que sigui veritat que de plaça Major en un poble només n'hi ha una, també és veritat que el deure d'un Ajuntament és treballar perquè tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats de negoci quan s'està utilitzant un espai que és comú. En aquests casos, no s'hauria d'arribar mai a una situació on l'Ajuntament exerceixi les funcions de policia -ingrat paper!-, però serveixi d'avís que no es tornarà a repetir un estiu en què la plaça sigui una política de fets consumats i del mentrestant "qui dia passa, any empeny".

L'altre dia un veí de la zona, ja gran tot i que amb bon criteri, penso jo, em va comentar que la plaça Major havia deixat de ser de la gent del poble, que l'Ajuntament afavoria la col·locació de taules i cadires per als visitants -cosa que ben entesa no té res de dolent- però, en canvi, continuava ell, s'hi han perdut les voreres, els bancs, l'ombra i els veïns no hi van a passejar perquè no se la senten seva.

Amb alguns matisos, però en essència estic totalment d'acord amb ell."

Ja estic senyoreta! -crido mentre escric les últimes paraules, li entrego la redacció i penso que per a l'estiu vinent cal progressar adequadament...-

No hi ha manera de tornar a casa.

2008-08-11T19:40:00.007+02:00

Hi ha qui es passa mitja vida perseguint un somni, alguns l'assoliran i altres es quedaran a mig camí en la seva recerca. El més important de tot és que, mentre ho fan, aquest és l'al·licient de les seves vides, allò que els omple el dia a dia d'il·lusió i d'un coratge difícil d'entendre.

Viatjar és, en certa manera, buscar permanentment. Alguns ho fan per aprendre del que es desconeix, altres simplement pel plaer de viatjar en si mateix. Hi ha viatges que són físics i altres, més difícils d'explicar, que són mentals. Aquests darrers ens transporten a situacions complexes que ens obliguen a repensar les nostres vides, a adaptar-nos contínuament i, el més important de tot, a sobreviure.

Com tot, hi ha una cara i una creu. Aprendre sempre és positiu, però malgrat tot, no tothom està preparat per aprendre. O, més ben dit, no tothom ha arribat a un punt prou madur de la seva vida per preguntar-se si està preparat per aprendre. Per què? Perquè allò que s'apren sovint no agrada i ens obliga a enfrontar-nos a pors i temors.

Quan es viatja el pitjor és la tornada. Per diversos motius: tornada a la vida rutinària, horaris, compromisos, maldecaps, etc. Hi ha altres viatges, però, que deixen una cicatriu més profunda, que no et permeten tornar mai del tot.

Els anglosaxons utilitzen una frase que resumeix perfectament aquest estat: there is no way to go back home, o el que és el mateix, quan s'inicia algun d'aquests viatges no és possible tornar mai més a casa. Quan tornes, ja no ets el mateix i casa teva mai tornarà a ser el que era. Què ha canviat? Vés a saber...

El risc d'emprendre algun d'aquests viatges és saber on et portarà, i per damunt de tot, saber si durant el trajecte serem feliços. Viatjar té aquestes coses, sabem l'origen i el destí però casa nostra no tornarà a ser mai la mateixa i nosaltres potser tampoc.

I malgrat tot, continuem viatjant, continuem aprenent i continuem intentant ser feliços sense adonar-nos que no hi haurà manera de tornar a casa.

Fem Empordà? Sí, però per a tots!

2008-06-27T10:11:00.007+02:00

Acabo de llegir el llibre Fem Empordà. Economia i territori, a càrrec de Joan Armangué i amb aportacions d'altres autoritats locals i comarcals, i penso que és important apuntar una sèrie d'idees que es desprenen de la lectura acurada dels articles:

En primer lloc, és evident que tant pel que fa a noves àrees d'activitat econòmica com pel que fa a insfraestructures de mobilitat, es fa una aposta molt forta per l'eix Figueres-Castelló d'Empúries-Roses.

De fet, l'autor distingeix i enumera tres grans àrees econòmiques futures:

1) Les Salines-Bassegoda (la Jonquera-Agullana), amb una extensió de 10 i 15 ha.
2) Badia de Roses Nord (Roses-Castelló d'Empúries), amb una extensió de 10 i 20 ha.
3) Àrea urbana de Figueres, amb una extensió de 20 i 40 ha.

A aquestes grans àrees, n'hi afegeix una quarta que es troba entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà (Badia de Roses Sud) i està formada per l'eix Bellcaire-L'Escala-Albons-Viladamat, amb una extensió de 10 i 15 ha.

En segon lloc, el llibre, al seu torn, només fa esment de Sant Pere Pescador en dues ocasions: per parlar de la compra i enderrocament de Fluvià Nàutic i per referir-se a l'alt índex d'immigració (37%).

Per tal de no extendre'm massa, intentaré sintetitzar breument el que penso que són algunes ombres en el contingut:

Quan es parla del Pla Director Territorial de l'Empordà com a un bon instrument per vertrebar el teritori pel que fa a les infraestructures per a la mobilitat, àrees d'activitat econòmica, i la protecció del paisatge, el patrimoni natural i el sòl no urbanitzable, també es proposa, entre altres, un Pla Especial de Mobilitat de la Badia de Roses.

Arribats a aquest punt, un es pregunta si aquest Pla Especial inclourà també Sant Pere Pescador, com a municipi integrant de la Badia de Roses. Sense ser malpensats, un també podria pensar que la concepció comarcal que tenen els diferents autors del llibre obvia altres necessitats més enllà del potent eix Figueres-Castelló d'Empúries-Roses.

Hi ha algú que creu que l'eix Figueres-Castelló d'Empúries-Roses (Badia de Roses Nord)-Sant Pere Pescador (Badia de Roses Centre) -L'Escala (Badia de Roses Sud) s'ha de potenciar? En principi, ningú en parla tot i ser una realitat geogràfica indiscutible.

Hi ha qui es refereix a les infraestructures per a la mobilitat i, en canvi, oblida que Sant Pere Pescador és un dels pobles més abandonats per les administracions a l'hora de realitzar inversions. El pont que travessa el riu Fluvià al seu pas per Sant Pere és un dels nusos de trànsit més importants de la comarca en pics estacionals (a l'estiu arribem a 18.000 habitants), alhora que una de les vies de comunicació més importants entre l'Alt Empordà i el Baix Empordà.

Arreglar la C-31 al seu pas per, entre altres, Verges, Viladamat, Torroella de Fluvià i Vilamacolum, etc. és de sentit comú. Ara bé, què succeeix si després el pont de Sant Pere Pescador s'ha de convertir en un nus viari, o dit d'altra manera, en un coll d'ampolla que dificulta la circulació al seu pas pel poble i com a eix de comunicació entre, per exemple, el nord i el sud de la Badia de Roses?

També val la pena recordar que Sant Pere Pescador ha estat un municipi pioner pel que fa a establiments turístics de càmping (7 establiments en un poble de poc més de 2.000 habitants!), en l'acollida de gent d'origen immigrant i és un poble que històricament ha obert les portes al mar a molta gent de la comarca de La Garrotxa i El Pla de l'Estany (en certa manera el mateix que ha representat Llançà o Roses per a molts figuerencs).

Per què, si Sant Pere es troba parcialment inclòs dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà (PNAE), la qual cosa té efectes restrictius sobre els usos permesos al riu i a les platges, hiperregulat pel que fa al sòl no urbanitzable del sistema costaer mitjançant el Pla Director del Sistema Costaner 1 i 2 (PDUSC-1 i PDUSC-2) i al sòl no urbanitzable per a usos agrícoles a través del Pla Director Territorial de l'Empordà (PDTE), amb situacions històriques no solucionades com és el cas de Fluvià Nàutic, no hi ha l'esforç inversor necessari per part de les administracions competents per posar fi a dèficits en infraestructures, com és el cas del pont, que clamen al cel?

Els municipis petits i mitjans som els grans oblidats. Nosaltres també som i fem Empordà i ens esforcem per ser àrees econòmiques productives però necessitem que hi hagi un esforç inversor específic que entengui la singularitat de cadascun de nosaltres.

Per què ningú s'ha preguntat mai sobre la necessarietat de crear una xarxa de transport públic com déu mana que connecti el Nord i el Sud de la Badia (no només Figueres i conurbació), tal i com ja estan fent alguns municipis de la costa del Baix Empordà?

Bé, en qualsevol cas, aquests i altres temes només són petites pinzellades que m'agradaria es debatessin més en profunditat en un futur no massa llunyà.

Us convido a enfortir lligams i a començar aquest debat comarcal.

Modifiquem el planejament per oferir més serveis.

2008-06-24T17:31:00.005+02:00

Escric aquest post per sortir al pas de possibles malinterpretacions sobre l'acord de modificació puntual del PGOU aprovat inicialment per unanimitat en la sessió ordinària del Ple del passat 30 d'abril.

La modificació preveu un canvi de localització entre sistemes per a equipaments i sistemes de zones verdes per solucionar la mancança de sòl de propietat municipal disponible per a equipaments. Així, 486 m2 de sòl per a equipaments ubicats al sector La Capella s'intercanviarien per 486 m2 de sòl per a zona verda del sector Nord-Oest (d'un total de 4.326 m2 de zona verda existents en aquesta parcel·la!).

A tall de resum, per tal que es pugui projectar la ubicació de la llar d'infants i el dispensari mèdic al costat del centre cívic, ens feia falta afegir als 3.945 m2 existents de sòl per a equipaments, els 486 m2 de sòl també per a equipaments situats davant de la capella de Sant Sebastià i actualment sense aprofitament.

Si tenim en compte que el sòl municipal per a equipaments està pràcticament esgotat, i descomptem el sòl per a equipaments situat a l'extrem est de la urbanització La Capella, que el consistori considera massa als afores i que té el problema afegit de tenir situat a la parcel·la el dipòsit de gas que dóna abastament a la urbanització, a dia d'avui les alternatives són limitadíssimes (amb el benentès que del que es tracta és de mirar d'aprofitar el sòl existent i no de sòl de nova adquisició).

També val la pena aclarir que, malgrat aquesta modificació no s'aprovés definitivament, això en cap cas afectaria la possibilitat de construir nous equipaments en aquesta parcel·la, perquè el PGOU vigent ja permet una superfície de 3.945 m2 destinada a sòl per a equipaments que no està esgotada pel centre cívic.

Si la modificació esdevé una realitat, els 3.945 m2 de sòl per a equipaments es convertiran en 4.431 m2. D'aquests només se'n podrà fer una ocupació del 50%, és a dir, gairebé 2.216 m2. Si el centre cívic només n'ocupa aproximadament 1.285 m2, els 931 m2 restants fins arribar als gairebé 2.216 m2 es posarien a disposició per a poder construir una llar d'infants i un dispensari mèdic.

Malgrat tot, la modificació inicial del planejament no significa que els equipaments esmentats es construeixin immediatament. Com a consistori tenim el deure de treballar en la planificació dels espais destinats a equipaments i instal·lacions municipals i, si bé aquesta no és l'única opció, és la que s'ha considerat més adequada atenent a les circumstàncies actuals de disponibilitat de sòl municipal per a equipaments i a la voluntat de concentrar serveis.

En aquest sentit, només quan les subvencions per tirar endavant aquests projectes estiguin plenament garantides i l'Ajuntament es pugui fer càrrec pressupostàriament de la part de la despesa no subvencionada, començarem a parlar dels projectes d'obres respectius. Amb aquesta modificació l'única cosa que fem és preveure una reserva de sòl per a equipaments que ens permeti treballar planificant la futura ubicació de la llar d'infants i el dispensari mèdic, o dit d'altra manera, planificant la necessària prestació de més "serveis bàsics d'atenció a les persones".

Ara bé, si en el futur l'Ajuntament pogués disposar d'un nou sòl per a equipaments que permetés reubicar l'ampliació del CEIP Llagut d'acord amb el Departament d'Educació, això ja serien figues d'una altre paner i caldria analitzar la nova situació pel que fa a l'ús de les instal·lacions ja existents: podria ser l'escola vella un espai adient per a la llar d'infants? Potser sí, però actualment aquesta no és la realitat i per precaució més val no fer volar coloms. Això formaria part d'una altra discussió.

No obstant, tal i com ja vaig fer en una reunió mantinguda el 9 de maig passat a petició d'un petit grup de veïns del sector "Nord-Oest", convido a la resta de veïns a realitzar les consultes que creguin oportunes en relació amb aquest tema i els puc prometre que aquelles al·legacions que representin una millora objectiva de la proposta de modificació puntual del PGOU seran ateses, això sí, posant en una balança l'interès general que es desprèn d'aquests equipaments (amb una especial atenció als col·lectius de la gent gran i dels més menuts) i l'interès particular dels veïns (la vida quotidiana i benestar dels quals pugui patir un deteriorament com a conseqüència de la proximitat de les seves vivendes amb aquests nous espais i serveis).

En qualsevol cas, caldrà valorar les al·legacions i ponderar la decisió.

Vagi per endavant aquest compromís i resto cordialment a la vostra disposició.

La gent gran és un actiu.

2008-06-02T21:36:00.004+02:00

Després de la celebració de la Diada de la gent gran ahir diumenge, cada vegada m'adono més que el col·lectiu de la gent gran és un dels segments de població que cal tenir més en compte.

No és només l'experiència que aporten en tot el que diuen, sinó el coneixement d'allò que parlen. No hi ha ningú més qualificat que ells per parlar dels pobles des de l'interior de les seves entranyes. Parlant amb ells em va al cap aquella cantarella que es repeteix tant sovint: "escoltant s'aprèn molt!".

A vegades em pregunto si no malgastem massa temps intentant dissenyar els pobles del futur i oblidem que la història sol ser bastant cíclica i els municipis es troben davant situacions que es van repetint periòdicament. Si això darrer és cert, aleshores per evitar caure en errors i paranys del tot evitables cal que donem un tracte preferent a la gent gran per aprofitar el valor afegit que representen les vivències de molts anys carregades en les seves motxilles.

Potser és una qüestió personal, però no hi ha dia que parli amb alguna persona gran i no n'aprengui alguna cosa nova. Sovint, fins i tot un pot descobrir-hi episodis familiars que abans desconeixia...en fi, és el que tenen els pobles petits.

Des d'aquí llanço el repte de fer-los participar activament de la vida municipal. Si ens parem a comprendre'ls, encara que no ho expressin amb paraules ens adonarem que si la proposta és bona, participen més que ningú de les activitats.

No ho deixem perdre.

Més inversions per a Sant Pere Pescador a través del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya.

2008-05-05T18:03:00.006+02:00

El passat 7 d'abril de 2008 la Comissió de Cooperació Local de Catalunya va aprovar inicialment la proposta de planificació del PUOSC per al quinquenni 2008-2012.

Del total de projectes presentats, Sant Pere Pescador rebrà una subvenció de 692.736,27 €, la qual cosa suposa un increment d'un 67% en relació als 414.000 € rebuts en l'anterior convocatòria. Si ens fixem en els projectes subvencionats, cal destacar que els vestidors del camp de futbol municipal rebran 350.000 € provinents de dos programes diferents: 250.000 € corresponen al Programa General i uns altres 100.000 € al Programa Específic de cooperació municipal de la Diputació de Girona.

Per altra banda, la llar d'infants ha estat subvencionada amb 342.736,27 € desglossats de la següent manera: 300.000 € s'inclouen dins el Programa Específic de dinamització i equilibri territorial i els 42.736,27 € restants són del Programa General.

Analitzant més detalladament el pressupost total dels projectes subvencionats: 439.725 € pel que fa als vestidors i 579.327,65 € en relació amb la llar d'infants, amb un import total resultant de 1.159.095,025 €, ens adonem que ambdós projectes han estat subvencionats de mitjana en un 60%, la qual cosa, segons el meu parer, no està gens malament.

Pel que fa a les anualitats que ens han estat proposades, 2010 per als vestidors del camp de futbol i 2012 per a la llar d'infants, certament no són les esperades, tot i que restem a l'espera que les al·legacions presentades per l'Ajuntament tinguin el seu efecte i d'aquesta manera avançar les anualitats al 2008 i al 2010, respectivament.

Més enllà de valoracions estrictament econòmiques, políticament aquests projectes consoliden el full de ruta que hem dissenyat per a Sant Pere Pescador durant aquesta legislatura:

1) Per una banda, els vestidors del camp de futbol municipal ens permetran condicionar adequadament una obra ja començada amb una condició sine qua non, la qualitat de les instal·lacions.

2) Per l'altra, la llar d'infants farà visible l'aposta per una sèrie de noves actuacions que s'engloben en el que hem vingut anomenant "serveis bàsics d'atenció a les persones" i que ocupen els primers esglaons en el nostre ordre de prioritats: ampliació del CEIP Llagut, construcció d'una escola bressol municipal i construcció d'un nou dispensari mèdic. O el que és el mateix i realment important: inversió en educació i salut.

Des de l'equip de govern d'Independents per Sant Pere-Acord Municipal continuem treballant cada dia perquè així sigui.

Per què?

2008-04-30T18:48:00.003+02:00

Per què els catalans tenim aquesta mania de tirar-nos els plats pel cap cada vegada que hi ha una qüestió que afecta a tot el país? L'altre dia, parlant amb uns amics dels problemes generats amb la sequera, vaig acabar argumentant que hi ha una mena de tendència a fer-nos l'harakiri, enfrontar diverses parts del territori i, a més a més, desprestigiar la nostra classe política (ja prou en hores baixes!).

Sembla innat exclamar-se que quan les coses van malament, ja se sap, és que en aquest país sempre fem les coses de la mateixa manera, manca planificació i no hi ha mai previsió.

A vegades, només a vegades i no sempre, cal saber separar-se una mica de les notícies més a flor de pell, d'aquelles que colpegen el dia a dia dels mitjans de comunicació, i adonar-nos que la sequera és una situació excepcional i que, malgrat admetre que hi poden haver hagut molts errors, ara el més important és evitar que una situació d'excepcionalitat es converteixi en una d'emergència de conseqüències molt més greus per les restriccions en el consum d'aigua de boca i altres usos.

El cas del Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals n'és un altre exemple. L'òrgan que ha de vetllar perquè els nostres mitjans de comunicació estiguin despolititzats és incapaç de nomenar un/a director/a general de consens. Què succeeix? Notícies, notícies i més notícies que només destapen la caixa de pandora deixant al descobert les pitjors pràctiques polítiques.

On s'és vist que l'exercici del dret de vet per part dels partits polítics representats porti a demanar empara al Parlament de Catalunya per incapacitat de donar compliment a la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals? Un joc de despropòsits, vaja. El més preocupant, però, és que només així s'ha pogut nomenar una directora general per unanimitat, quan l'amenaça d'un ridícul, crec que entre volgut i creat artificialment, ha superat els tacticismes polítics.

Quan cal més unitat, desunió, quan cal reformular cap a quin model de país volem avançar (alerta amb l'Estatut!), atiem un foc que porta a l'enfrontament entre territoris. Com és possible que no s'atemperin els ànims i algú digui d'una vegada que el problema no són ni els regants de l'Ebre, ni els del Ter, ni la classe política en general?

Mentre nosaltres fem de la sequera un sainet, altres aprofiten per fer-nos enrogir. I per què? Perquè al final, entre tots, continuem dient que ja se sap, que en aquest país sempre fem les coses igual...Tothom que pensi el que vulgui, però com gairebé sempre Catalunya hi perd!

Detalls...

2008-04-24T18:26:00.008+02:00

Observo amb admiració l'article d'en Santi Vila, alcalde de Figueres, al setmanari l'Empordà quan parla de la Ciutat dels detalls. Salvant les distàncies, les mancances que enumera per recuperar la identitat de la ciutat s'assemblen moltíssim a les necessitats actuals de Sant Pere Pescador: millores en la mobilitat, creació de bosses d'aparcament a les entrades del municipi, pla de xoc per potenciar el petit comerç, pla integral de rehabilitació del nucli de la vila, i així fins a un llarg etcètera de mesures que augmentin la qualitat de vida dels veïns i que són molt més senzilles de visualitzar que els llargs i massa sovint infructífers debats sobre grans infraestructures.

M'agrada la idea d'en Santi dels detalls i comparteixo amb ell que la identitat d'una ciutat o un poble consisteix moltes vegades en mirar-nos el melic i recuperar allò que en essència ja teníem però que hem oblidat o menystingut. En el seu cas es parla d'una ciutat molt urbana que aposta pel coneixement, en el meu parlaré d'un poble eminentment rural vinculat a la terra, a l'entorn natural i potencialment als recursos que ens ofereix el mar i el riu Fluvià.

Si és cert que la política és l'art del possible, què hi ha de dolent en els detalls? I si de tant en tant trenquem algun motlle i ens atrevim a fer polítiques municipals de vertadera proximitat? La que té com a repte afrontar el problema del comerciant que es queixa que al poble no hi ha cap negoci amb futur, la del restaurador que es queixa dels problemes d'inseguretat, la del regidor que creu que cal redissenyar la mobilitat interurbana, la del veí que no entén la supressió i reubicació d'un punt de contenidors que s'havia convertit en un abocador incontrolat.

Som-hi? Poc a poc però amb pas ferm cal construir un poble on cada detall val. Des d'allò més petit i insignificant fins a les grans obres, des de l'interior del poble cap a les afores. Només així avançarem al ritme que Sant Pere es mereix.

Geometria variable i wait and see.

2008-04-12T19:42:00.000+02:00

Em venen al cap aquestes paraules després de sentir-les pronunciar a en Josep Antoni Duran i Lleida mentre intentava resumir la situació després dels resultats del 9 de març:

Geometria variable és un concepte que aquí s'aplica per referir-nos a l'escenari que s'obre de cares a les múltiples combinacions que apareixen per formar unes aliances que donin estabilitat a la legislatura. El compromís per aprovar unes lleis concretes, les presidències en les comissions, el ball de noms per saber les persones que ocuparan la mesa del parlament (de vital importància perquè són els qui, entre altres coses, poden decidir quins temes s'incloen en un ordre del dia i quins no -és a dir, en controlen l'agenda política i el seu ritme-), i en el cas català el desplegament de l'Estatut, la publicació de les balances fiscals, i la inversió en infraestructures, centren tota l'atenció.

Wait and see és una declaració d'intencions molt pròpia de la flema britànica. Significa esperar esdeveniments per actuar d'una o altra manera. No ensenyar del tot les cartes fins a saber l'oferta que es posa a sobre la taula.

Sovint, per a tots aquells que hem optat per un vot catalanista i sobiranista, em pregunto si en totes aquestes negociacions s'imposa entre els nostres representants el sentit de país o bé el simple partidisme i el tacticisme. Desgraciadament arribo a la conclusió que massa vegades s'imposa el criteri del peix al cove i poques, molt poques, el d'una vertadera idea de fons de país cap a on avançar.

Per què? Perquè els partits tenen les seves pròpies dinàmiques internes malgrat que precisament per aquest motiu s'allunyen cada vegada més de la gent; perquè existeixen els personalismes; per l'eròtica del poder, etc.

Ja per acabar, mentre escric aquesta entrada, m'adono que la geometria variable i el wait and see són perfectament aplicables a ERC tot esperant el congrés del mes de juny: múltiples combinacions, possibilitats d'aliances diverses, manteniment de quotes de poder de les diferents sensibilitats existents dins del partit, etc.

Amb una única i fonamental diferència en relació amb la situació a l'Estat: el resultat és incert. De la qualitat democràtica del procés congressual i el tarannà republicà del debat en pot dependre influir en el pròxim full de ruta dels país pel que fa al nostre autogovern i a exercir democràticament el dret a l'autodeterminació mitjançant una consulta popular.

Temps al temps...

Avui: joventut!

2008-04-04T17:51:00.002+02:00

Aquest vespre a les 20 h. farem la presentació del Pla Local de Joventut 2008-2011 al primer pis del Casal Cultural.

Després de mesos d'una intensa feina encapçalada per l'Àrea de Joventut, el document que ha de servir de marc de referència per endegar les actuacions dirigides als joves del poble finalment està enllestit.

Vull recordar que el jovent és un actiu important del municipi i des de l'equip de govern ens hem proposat prestar-li una atenció preferent. Per aquest motiu, el Pla Local de Joventut no s'ha de veure com un objectiu assolit sinó com un instrument que permeti desenvolupar polítiques de joventut que afrontin alguns dels problemes que s'han detectat durant el seu procés d'elaboració.

El més important de tot és que han estat els propis joves, a través de l'Àgora de Joves, i la societat civil, àmpliament representada a través de la reunió d'agents socials, els qui han dotat de contingut aquest document. En especial, pel que fa a l'anàlisi i diagnosi de problemàtiques, i a l'enumeració de les solucions i activitats que cal portar a la pràctica.

El condicionament de la sala nova com un Casal de Joventut és possiblement l'actuació de més rellevància, tot i que la contractació d'un/a dinamitzador/a juvenil és la pedra angular per coordinar aquelles activitats que, directa o indirectament, estan relacionades amb aquest segment de població: educació; oci, cultura i esports; treball; habitatge; salut; participació; i cohesió social.

Per no extendre'm més, us demano ben amablement que veieu aquest Pla Local de Joventut 2008-2011 com una oportunitat i que us adreceu a nosaltres per fer-lo realitat.

Etimologia.

2008-03-13T21:21:00.000+01:00

[Abans de llegir, crec que és just dir que aquest escrit el vaig començar abans de la celebració de les eleccions al Congrés dels Diputats del 9 de març passat. No sé ben bé per quin motiu no em va acabar d’agradar com havia quedat (tenia la sensació que no havia estat prou rigorós) i vaig preferir guardar-lo i no penjar-lo sense haver-hi rumiat amb més calma. Ara em sembla un millor moment per, mentre Esquerra decideix cap a on anar, saber sobretot d’on venim].

Ja fa un cert temps que dono voltes a l’origen i significat de la paraula república. És només una forma d'organitzar políticament un estat contraposada a la monarquia? Sincerament penso que no. Avui en dia aquest concepte ha transcendit tant que trobem gent de tradició republicana participant còmodament en estats amb una monarquia parlamentària (el cas d’Espanya).

Si ens centrem únicament en el que signifiquen les paraules, veurem que hi ha qui, com jo, es considera un sobiranista pràctic (crec en el dret d’autodeterminació del meu país), liberal (pel que fa l’eixamplament dels drets individuals que formen part de l’esfera privada), socialdemòcrata (pel que fa la protecció pública dels drets col·lectius dels més desfavorits), i troba encaix sota l’ampli paraigua del republicanisme.

Més enllà dels dogmes, el republicanisme és d’arrel liberal i té a veure amb una forma d'entendre la noció de sobirania – que emana del poble -, la dimensió pública, els valors cívics, la participació ciutadana, el respecte per les lleis, la divisió de poders i la separació entre església i estat. En aquest sentit, la laïcitat de l'estat - que no és el mateix que dir que un estat és aconfessional, sinó que l'estat no s'identifica amb cap religió - i la res pública, l'interès pel bé general i comú, en són característics. Sens dubte, la influència més gran del republicanisme ens ha vingut donada de la veïna França.

És per això que a vegades val la pena conèixer l'etimologia de les paraules, i en aquest sentit res pública és senzillament això, una forma d’articular l’estat des de la cosa pública.

Reflexions postelectorals a Esquerra.

2008-03-10T20:06:00.000+01:00

I mai millor dit! Aquesta és la reflexió que ERC haurà de fer per tal de definir a partir d'ara el full de ruta que ha de guiar l'acció de la formació.

No sé dir exactament la sensació que em queda després de les eleccions al congrés dels diputats d'ahir 9 de març, però segurament és decepció. Per diversos motius:

Des de la meva humil opinió els resultats ensenyen que a dia d'avui la gent no vol anar més enllà de l'actual l'organització política de l'estat, és a dir, que la gent se sent còmode (o bé no li interessa el tema) en un estat de les autonomies i que com a molt podem aspirar a trobar encaix en un estat...diguem-ne federal. No hem estat capaços de consolidar un espai electoral favorable al sobiranisme que hauria significat tancar un cicle i fixar-nos metes més ambicioses en endavant.

A títol personal, crec en el sobiranisme pràctic com a eina per augmentar el benestar de tots els catalans, basant-nos en la millora d'aquelles coses que afecten a la butxaca de la gent quotidianament: el preu del lloguer dels pisos, els transports públics, les autovies i la reducció dels peatges a les autopistes, per posar-ne uns exemples. En paraules de Xavier Rubert de Ventós, això és el que ens porta de parlar de supraestructures a parlar d'infraestructures, perquè apropem la nostra reivindicació a problemes palpables en el dia a dia de la gent.

També crec que cal recuperar una noció abans ja utilitzada per ERC, la de l'espai social català, per explicar a la gent el perquè viure a Catalunya és més car que a la resta de l'estat i que, en conseqüència, perquè també cal pactar un finançament que millori la qualitat de vida de tots els catalans d'acord amb allò que aportem a la riquesa de l'estat (Producte Interior Brut -PIB-).

Des de fa temps es demana a la direcció d'ERC que adopti el model de funcionament del PNB, és a dir, que no hi hagi una identificació entre els líders del partit i els càrrecs que s'ocupen al govern de la Generalitat. Hi estic d'acord. Quan cal s'ha de fer tasca de partit i en aquest sentit trobo encertada la decisió d'en Joan Puigcercós de dedicar-se plenament a aquest propòsit.

Espero que la sotragada patida no signifiqui la fi del gradualisme com a estratègia per conformar una majoria social a favor de la independència basada, per damunt de tot, en la cohesió social.

Ara és un bon moment per mirar de recomposar les relacions amb CiU, en especial perquè no sabem quin és el futur d'un Estatut que està recorregut al Tribunal Constitucional, però de manera molt més estratègica per redefinir entre tots un espai catalanista ampli, transversal i comú que ens permeti posar-nos d'acord amb un contingut de mínims a partir del qual treballar per fer país i no per fer el ridícul mostrat en la negociació de l'Estatut.

Crec intuir que a CiU ja fa temps que treballen en aquesta possibilitat, però que les relacions personals entre les cúpules fan que l'entesa sigui extremadament difícil i complexa.

No sé si el moment de fer-ho serà el pròxim congrés ara ja avançat al mes de juny, però com a simpatitzant d'ERC, sí que em plantejo la conveniència o no de seguir en un govern tripartit en què es demostra que estem quedant diluïts a base de bé, i on la nostra tasca de govern tampoc queda massa ben copsada per la gent.

I passar a l'oposició? Tot sembla indicar que s'està penalitzant haver optat per la reedició del tripartit (ara govern d'Entesa). En tot cas, la sortida d'ERC del govern podria fer que les propostes de polítiques d'esquerres i independentistes fossin molt més visibles del que ho són ara mateix. És una opció que no hauríem de descartar.

I això no vol dir que únicament trencant les relacions de govern amb els socialistes n'hi hagi prou, cal quelcom més d'anàlisi, però no acabo de veure per enlloc aquesta Espanya plurinacional en la qual ens havíem de sentir tan còmodes els catalans, i mira que m'esforço en buscar-la, eh!

És bo recordar que ERC va començar a marcar un perfil propi en el moment que va saber jugar bé la seva carta de l'equidistància amb la resta de partits polítics, precisament perquè això li permetia fer una oposició dura allà on calia i no li suposava cap desgast aparent. Fixem-nos per exemple en el cas d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, on malgrat l'oferiment del PSC, es va optar per passar a l'oposició en no estar d'acord amb les línies bàsiques de model de ciutat proposades per aquest.

Bé, en definitiva cal obrir un període no massa llarg de temps per començar a prendre decisions...correctes.

El valor de les paraules.

2008-03-03T19:01:00.000+01:00

L'altre dia de manera carinyosa una amiga em retrèia que contestés els sms i els e-mails d'una manera al seu parer massa seca, rància crec que em va etzibar ella.

La meva resposta va ser que jo sempre contesto de la mateixa manera quan estic en hores de feina, sense fer distincions entre si el contingut és més amè i desenfadat, o si bé es tracta d'una situació que exigeix més formalitats.

Més enllà d'aquest episodi puntual i anecdòtic, crec que la manera d'escriure les coses és molt més important del que la majoria de la gent pensa. En el meu cas concret, això té a veure amb el valor que intento donar a les paraules. Cada paraula pot ser interpretada d'una o altra manera en funció del context en què es troba situada i el caràcter polisèmic d'algunes d'elles fa que el seu significat variï moltíssim, especialment si no es presta la deguda atenció a què és el que es vol explicar i com ho entendran els que rebran el missatge. Comunicació, en definitiva.

Si ho hagués de resumir en una paraula, parlaria de rigor. Tenir cura en la utilització del nostre llenguatge, escollir bé una paraula entre moltes quan totes volen dir aparantment el mateix, és un valor que no hauríem de deixar perdre, perquè ens exigeix entendre del què parlem i ens ajuda a evitar males interpretacions.

És veritat que les paraules mai són neutres del tot, però val la pena esforçar-se per parlar bé. Fixem-nos sinó en el que està passant amb els missatges a través de la telefonia mòbil. La seva influència és tan gran que hi ha qui opina que ens trobem davant una nova forma de llenguatge. Llenguatge que, per altra banda, s'argumenta que estalvia temps i recursos.

Jo, per si de cas, escric totes les paraules amb les seves corresponents lletres, i si no ho faig així és perquè, o bé he fet una errada ortogràfica, o bé he fet una errada tipogràfica -és el mateix però per diferents motius-. Potser ens trobem davant una mutació del llenguatge, o una adaptació d'aquest a les noves tecnologies, vés a saber.

De totes maneres, correré el risc de fer-me aburrit i que la gent deixi de llegir-me a mig escrit, però no deixaré d'escriure intentant fent-me comprendre, sobretot perquè vull que la gent entengui bé el que vull expressar.

Aquesta és la meva contribució a fer que la meva llengua sigui més rica, intentar utilitzar-la amb el màxim rigor possible tot i que com tothom, escric malament massa sovint. Això sí, sense renunciar a ella a canvi d'un seguit de símbols, emoticones i abreviacions que no entenc i de les quals apareixen variants contínuament pel caràcter personal del qui les escriu.

Em pregunto si a dia d'avui encara es fan dictats a les aules -segur que sí!- i quin és el nivell dels nostres estudiants. Desconec si el llenguatge del xat és perjudicial en altres àmbits. El que sí que sé és que tothom escriu a la seva manera i que cada vegada és més estrany escriure com abans.

A partir d'aquí que tothom extregui les seves conclusions...i perquè no sigui dit us dedico un :-)!

A propòsit de Fluvià Marina.

2008-02-27T18:20:00.001+01:00

El 23 de febrer de 2008, amb motiu del tercer aniversari de la voladura de l'edifici situat als terrenys que havien de formar part de la marina residencial Fluvià Nàutic, conegut popularment com a Fluvià Marina, han aparegut a la premsa articles on la plataforma Salvem l'Empordà instava al Departament de Política Territorial i Obres Públiques a executar els treballs de restauració paisatgística que, segons sembla, es varen prometre en el moment de l'enderroc.

Per tal que no hi hagi equívocs i per tots aquells que tenen coneixement d'aquest afer a través de la premsa, penso que és important fer una sèrie de consideracions:

1) En primer lloc, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques només és el propietari de la finca on es trobava situat l'antic esquelet de l'edifici que durant anys va esdevenir punt de referència en aquesta part del litoral gironí i que va presidir, al meu entendre desencertadament, el paisatge costaner. La resta dels terrenys tenen un propietari, en forma de societat legalment constituïda, que com qualsevol de nosaltres faria, lluita legítimament per a què se li reconeguin uns certs drets sobre les finques.

2) En segon lloc, avui en dia encara estem pendents de la resolució judicial del contenciós administratiu interposat contra la resolució del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i contra el propi Ajuntament de Sant Pere Pescador, si bé en aquest darrer cas només hi és imputat per un defecte de forma, per la desclassificació d'uns terrenys que varen passar de tenir la condició de sòl urbanitzable a sòl no urbanitzable d'especial valor agrícola.

Aquest canvi de classificació en el sòl va representar la pèrdua dels drets que es derivaven de la possibilitat de construir en aquesta zona segons els paràmetres i les densitats urbanístiques previstes en el Pla General d'Ordenació Urbana vigent aleshores, és a dir, el PGOU del 1984, posteriorment modificat pel PGOU del 2001.

Així mateix, és més que probable que la sentència judicial acabi reconeixent el dret de la societat a ser indemnitzada pels drets extingits com a conseqüència de l'actuació de la Generalitat de Catalunya.

3) En qualsevol cas, paral·lelament a la continuació del tràmit judicial, el DPTOP ha aprovat el Pla director territorial de l'Empordà i els Plans directors urbanístics del sistema costaner 1 i 2, especialment proteccionistes i restrictius al terme municipal de Sant Pere Pescador en comparació amb altres municipis.

Aquest planejament urbanístic supramunicipal limita els usos del sòl no urbanitzable (que ara passa a denominar-se sòl no urbanitzable del sistema costaner) i del sòl urbanitzable no delimitat o delimitat sense un pla parcial aprovat, segons es tracti del PDUSC-1 o PDSUC-2 , respectivament, de les finques afectades.

4) No és cert que des del DPTOP s'hagin donat subvencions per una quantitat de 450.000 € per restaurar paisatgísticament aquest zona. Aquest punt resulta d'especial transcendència i cal aclarir-lo bé:

Dit d'aquesta manera hom podria entendre que des de la Generalitat s'han donat una mena de compensacions econòmiques a fons perdut pel fet d'haver-se esvaït una sèrie d'expectatives en favor municipi pel que fa als llocs de treball perduts, a les repercussions positives que la marina residencial hauria tingut en el petit comerç del poble, promoció turística, etc.

Contràriament, els ajuts econòmics que han vingut del DPTOP s'han emmarcat sempre dins la convocatòria pública de subvencions per a actuacions en sòl no urbanitzable del sistema costaner, és a dir, una convocatòria no exclusiva per a Sant Pere Pescador sinó oberta a altres municipis del litoral amb problemàtiques que s'allunyen a la del present escrit. A més a més, aquestes subvencions, 2 de les quals molt importants i amb un import de 180.000 € cadascuna d'elles, només podien finançar com a màxim el 50€ de l'actuació objecte de la subvenció. És a dir, cadascun d'aquests 180.000 € esdevenien reals en el moment que l'Ajuntament es feia càrrec del 50% restant del finançament de l'obra (180.000 € més!) i sempre amb un termini de l'execució de les obres de 2 anys a comptar des del moment que s'atorgava la subvenció.

Comprendreu, doncs, que l'assumpció pressupostària, per part del consistori de Sant Pere Pescador, dels 360.000 € restants (180.000 € per subvenció rebuda) es fa, com a mínim i per dir-ho d'alguna manera, molt difícil.

No hi ha hagut mai cap ajuda econòmica a fons perdut provinent del DPTOP destinada a un projecte de restauració paisatgística d'aquesta zona de canals artificials a tocar de la desembocadura del riu Fluvià.

5) Una altra cosa ben diferent és la implicació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. Arribats al cas, es pot suposar i intuïr que l'esborrany del Pla especial de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, parc que depèn al seu torn de la Direcció General del Medi Natural, pretendrà incloure aquests terrenys en el seu àmbit de delimitació.

Contradictòriament i curiosa, l'Agència Catalana de l'Aigua, òrgan autònom englobat també dins el Departament de Medi Ambient i Habitatge, en un dossier de l'any 2004 de proposta de regulació dels usos del riu Fluvià, pretenia enretirar les instal·lacions de l'actual embarcador municipal La Llissa i de l'Escola municipal de vela Fluvià-La Gola de la llera i de la desembocadura del riu, respectivament, per col·locar-les als canals artificials, aleshores considerats adients per aquestes activitats.

Han variat aquest criteris? Pensen de la mateixa manera el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i l'ACA, ambdós del Departament de Medi Ambient? Caldrà aclarir-ho.

6) I l'Ajuntament de Sant Pere Pescador? Un assisteix a vegades atònit al fet que, malgrat tot això transcorre dins el nostre terme municipal, com diu el tòpic: l'interessat és l'últim en assebentar-se del que passa. La postura d'aquest nou equip de govern és unànime en el sentit que cal definir i enumerar quines opcions existeixen per dotar aquesta zona d'uns usos compatibles amb el medi que l'envolta i el menys agressius possibles amb el seu entorn, però això sí, que resultin beneficiosos pel nostre municipi.

Si això significa haver de parlar amb el DPTOP, el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, l'ACA, la societat propietària dels terrenys, i amb els moviments ecologistes i naturalistes per escoltar el que tots tenen a dir-hi, ho farem amb tota cordialitat per buscar una solució.

Ara bé, si els usos d'aquest espai han d'anar vinculats a una futura ampliació del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, la decisió no pot ser presa unilateralment i l'Ajuntament ha de tenir veu i vot per definir, sobretot, l'ús final dels terrenys i les activitats que s'hi poden desenvolupar. O és que un centre d'interpretació de la natura, un mirador i un berenador, per exemple, no poden encaixar en els usos permesos en sòl no urbanitzable?

Per acabar, a l'espera que la resolució del contenciós administratiu aporti un xic més de claror a l'assumpte, emplaço a totes les parts a implicar-se per treballar conjuntament i definir un projecte d'usos d'aquest espai en què tothom s'hi senti còmode.

Abocament d'hidrocarbur a les platges.

2008-02-21T19:00:00.000+01:00

Ahir a la tarda vàrem rebre la mala notícia de l'activació de la fase 1 de contaminació d'aigües marines (CAMCAT) per l'aparició de taques d'hidrocarbur a les platges del municipi i de Castelló d'Empúries per part del Centre d'Emergències de Catalunya.

Els treballs de neteja han començat avui al matí i una dotació de bombers, la brigada municipal i una màquina retroexcavadora recullen les petites peces que han arribat a la sorra. El diàmetre d'aquest residu tòxic varia en funció de la platja afectada, tot i que aproximadament va des del tamany d'un moneda d'euro fins al d'un plat de postres.

Els vents de llevant han provocat que l'afectació sigui major a les platges de Castelló d'Empúries i d'Empuriabrava, tot i que per extensió i d'acord amb el número d'efectius que hi treballen es preveu que la neteja duri més a Sant Pere. D'una manera o altra, la intenció és desviar alguns membres del cos de bombers cap a les nostes platges en cas que les tasques s'acabin abans a Castelló d'Empúries i així poder acabar com a molt tard abans del fi de setmana. No s'han trobat evidències ni indicis de risc per a la flora i la fauna.

En un primer moment, des de l'Ajuntament castelloní se'ns havia ofert la possibilitat de deixar-nos la seva màquina una vegada ells haguessin acabat. A la pràctica, però, l'ús d'aquesta màquina netejadora ha resultat ser ineficient i s'ha decidit acabar de realitzar la feina de manera manual.

El més probable és que les restes d'hidrocarbur provinguin d'algun vaixell que ha netejat les seves sentines a alta mar sense tenir en compte la distància respecte la costa i les previsions meteoròlogiques.

Demà a les 8 h. del matí continuaran els treballs i espero que tot quedi en un ensurt que oblidarem aviat.

Serveis públics essencials.

2008-02-19T18:10:00.001+01:00

Em permeto quatre ratlles per fer memòria sobre alguns temes que considero de vital importància i que tenen molta relació amb la qualitat de vida que hem de ser capaços de donar als veïns.

Valgui com a exemple la urbanització Bon Relax II (la numeració només vol dir que aquesta zona va patir un desenvolupament urbanístic per fases, tal i com ha succeït en moltes altres urbanitzacions de Catalunya), la qual fa molts anys que ve patint deficiències en alguns serveis públics que tenen la consideració d'obligatoris i mínims.

Si bé és cert que les obres d'urbanització i els serveis, és a dir, enllumenat públic, xarxa pública d'abastament d'aigua apta per al consum humà, xarxa de sanejament, voreres i calçada mai han estat acabats de recepcionar i, per tant, el consistori no té l'obligació legal de fer-se'n càrrec, no s'ha d'oblidar que algunes persones porten més de 15 anys vivint sense els serveis públics mínims que qualsevol administració pública en condicions de normalitat té el deure de garantir i prestar.

Per aquest motiu, crec que tots podem felicitar-nos pel fet que després de moltíssim temps l'enllumenat públic, tot i que d'una manera provisional, pugui tornar a funcionar en carrers com l'Av. Empordà, l'Av. Olot i el c. Besalú, entre altres.

La Llei de millora d'urbanitzacions amb dèficits urbanístics, de la qual encara no se'n sap el contingut exacte i que a hores d'ara és només un avantprojecte que no ha començat el tràmit parlamentari, ha de ser una eina imprescindible per tots aquells ajuntaments que mancats de finançament propi per a fer-hi front per si sols, es troben damunt la taula amb problemes no solucionats durant dècades en forma d'urbanitzacions no recepcionades en situació de (quasi)abandó pel que fa als seus serveis.

En síntesi, aquest avantprojecte preveu dues maneres de fer front a l'execució d'obres de millora en els serveis:

1) A través de la concessió de crèdits tous als ens locals o a les entitats amb personalitat jurídica constituïdes per al manteniment i conservació de les urbanitzacions.

2) Mitjançant subvencions a fons perdut que ajudin a paliar els problemes de finançament dels ens locals.

En cas de concretar-se, i a l'espera del redactat final de la futura llei, qualsevol d'aquestes solucions podria donar aire i una sortida digna a una situació de desgavell urbanístic provocada per la proliferació d'urbanitzacions en forma de taca d'oli sense tenir en compte la sobredimensió i la càrrega negativa (pel que fa l'eficiència a l'hora de prestar els serveis públics) que això suposava en els municipis petits, i sense haver avaluat l'impacte tant a nivell paisatgístic com de sostenibilitat en l'ús de recursos escassos (l'aigua!).

En definitiva, sense haver-se fet una planificació territorial com a mínim rigurosa i amb un component estratègic, és a dir, de model de futur.

Seguint el fil del cas que ens ocupa, aquesta petita millora en l'enllumenat públic hauria de ser només la primera pedra sobre la qual edificar una millora exponencial en la prestació de serveis que tingui continuïtat amb la desitjada i imminent connexió de la xarxa de clavegueram municipal (nucli de la vila i urbanitzacions -més o menys aïllades-) a l'EDAR de l'Escala-Albons.

Només a partir d'aquí, pas a pas, podrem dir amb veu alta que disposem d'uns serveis públics a l'alçada del que tots ens mereixem com a contribuents.

Entitats.

2008-02-18T19:18:00.000+01:00

Fa uns quants dies que dono voltes a la importància que té per un poble com Sant Pere la col·laboració de les entitats a l'hora d'organitzar activitats dirigides a la resta dels veïns.

Una vegada hem passat la festa de fi d'any, l'arribada dels Reis d'Orient, la festa major de Sant Sebastià i el Carnestoltes, m'adono que molts d'aquests actes no podrien dur-se a terme sense l'ajuda, sovint desinteressada, d'algunes entitats que formen part de la nostra societat civil.

Des d'aquí només vull aprofitar per donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han ajudat a fer possible l'augment de participació viscuda en les recents activitats organitzades. Ben segur que la bona acollida es deu, en gran mesura, a les ganes i dedicació que molts d'ells hi han posat.

No m'agradaria oblidar a ningú, però adreço aquestes línies a la junta del F. C. Sant Pere, a la comissió de festes que va fer l'impossible per tal que, entre altres coses, l'arribada dels Reis d'Orient es fés pel riu Fluvià, a la colla dels pencaires del carnestoltes i a tota aquella gent que, en un moment o altre, ens han prestat la seva ajuda perquè les coses funcionessin millor i alhora fer realitat una participació més plural i diversa.

A tots vosaltres, moltíssimes gràcies.

Els blancs i els negres.

2008-02-07T18:23:00.000+01:00

Igual que l'eterna discussió sobre si primer ve l'ou o la gallina, hi ha qui pensa que a la vida o tot és blanc o tot és negre. A l'altre costat, en canvi, hi ha qui pensa que enmig de tots dos colors hi ha una àmplia gamma de grisos.

Per dir-ho d'altra manera, hi ha qui creu que en situacions vitals davant les quals cal prendre decisions només hi ha dues postures que valguin. Per citar un exemple: "o és que sí o és que no". D'altres pensen que els matisos són importants perquè ajuden a ser més omnicomprensius i a apropar-nos a situacions que, per altra banda, serien difícils d'entendre sense aquest ampli ventall de tonalitats. Per exemple: "no ho sé", "potser", "depèn", "això és relatiu"...

Tinc un amic amb el qual sempre parlem del mateix i no hi ha manera de trobar-nos a mig camí. Ell creu que o blanc o negre i jo, en canvi, sempre sóc més prudent i ho veig tot molt més difuminat.

El més curiós de tot és que darrerament m'he adonat que ambdós tenim molt més en comú del que pensàvem, és a dir, sigui quina sigui la forma de dir les coses, en el fons pensem de manera similar.

No hi he trobat cap altra explicació que la següent: penso que allò que ens diferencia és allò que ens manca o ens complementa. Ell és blanc o negre perquè així li han anat les coses millor i, perquè no dir-ho, segurament és una manera més senzilla d'afrontar els reptes de la vida, evitant fer filosofia de tot i que s'arribi a carrerons sense sortida. A mi, contràriament, el blanc o el negre, el tot o res, m'ha portat més maldecaps que satisfaccions i en les "mitges tintes" he après a moure'm amb més tranquil·litat i em trobo més còmode. És qüestió de gustos...i de supervivència. O potser és aquesta mania meva de relativitzar-ho sempre tot!

És sorprenent, però en funció de la situació en què et trobes, hi ha vegades on no hi ha més solució que o el blanc o el negre, malgrat dins teu saps del cert que és gris del tot! En termes d'empresa, la gestió de persones i col·lectius, les reunions, les dinàmiques de grup, les negociacions, etc. necessiten molta mà esquerra, equilibri i punts d'entesa, és a dir, més grisos. Les conclusions i les decisions que s'han d'extreure d'aquesta gestió, en canvi, requereixen més blancs o negres per tal que siguin funcionals, operatives i es puguin executar.

Curiositats a part, el cert és que m'agadaria tenir part de la seva determinació a l'hora de prendre decisions (i la seva claredat per no embolicar-me!) i voldria creure que a ell li agradaria tenir més paciència per afrontar les coses. I tot això pensant que la majoria de les vegades, sigui amb el blanc, el negre o els grisos, som capaços d'entendre'ns, arribar a mig camí i, el millor de tot, continuar parlant i discutint sense deixar de ser amics.

En definitiva, tant si és blanc o negre com si és gris, no hauríem d'oblidar mai que totes dues postures formen part de la mateixa moneda, com el dia i la nit, com la vida i la mort. Sobretot, hem de saber veure que el gris apareix quan es es barreja el negre amb el blanc i que allò important de veritat és saber donar una resposta adequada als reptes que se'ns van plantejant, tot creant punts d'entesa i no de discòrdia...

...sigui quin sigui el color!

Caucuses.

2008-02-05T18:45:00.001+01:00

Avui es celebren eleccions primàries a 22 estats per escollir el candidat demòcrata i republicà a les eleccions presidencials dels E.U.A. del proper 4 de novembre. El mot superdimarts és una manera d'anomenar les eleccions que simultàniament es fan en diversos estats i que sol marcar un abans i un després en les possibilitats dels diferents candidats.

Estats amb un número de població alt, com ara Califòrnia, Nova York i Nova Jersey, decidiran avui a on van a parar els seus delegats.

El procés d'eleccions primàries és conegut com a caucus o caucuses -una mena d'assemblees que segons sembla tenen el seu orígen en el món indi- i les normes d'elecció dels delegats varien en funció dels estats. De la mateixa manera, el partit demòcrata i el partit republicà segueixen regles del joc diferents a l'hora d'atorgar els seus delegats a un o altre candidat. Els demòcrates segueixen criteris de (quasi)proporcionalitat, és a dir, cada candidat s'endú un número de delegats del total assignat a aquell estat en funció dels vots que hi ha obtingut, mentre que els republicans opten per un sistema majoritari, en què quan es guanyen les eleccions primàries en un estat, es guanyen tots els delegats en joc (independentment del marge segons el qual s'assoleix la victòria).

Pel bàndol demòcrata hi ha una dura pugna i un empat tècnic entre el senador d'Illinois Barack Obama i la senadora per Nova York, Hillary Clinton, dona de l'expresident Bill Clinton. Hillary semblava comptar amb un suport incontestable al seu feu, Nova York, especialment gràcies al vot femení, però la diferència en la intenció de vot s'ha anat escurçant, en part pel vot racial que arrossega Obama i en part perquè el seu missatge de canvi ha anat quallant entre l'electorat demòcrata.

Al bàndol republicà les coses semblen més clares. El senador per Arizona John McCain sembla tenir una diferència inabastable pels altres dos candidats, el pastor evangelista i exgovernador d'Arkansas Mike Huckabee i el mormó Mitt Romney. Hi ha qui creu que només l'abandó d'un d'aquests i una aliança entre els votans de Huckabee i Romney podrien fer sombra a la més que probable victòria d'un McCain que ha aconseguit el suport explícit de Rudolph Giuliani, exalcalde de Nova York conegut pel seu enèrgic paper de reconstrucció de la ciutat després dels atemptats comesos contra les torres bessones l' 11-s del 2001, en la seva carrera cap a la Casa Blanca.

Només perquè ens fem una idea de la importància del superdimarts: per ser el candidat demòcrata a la presidència dels E.U.A. són necessaris 2.025 delegats i avui se n'escullen 1.681.

Per ser el candidat republicà fan falta 1.191 delegats i avui n'hi ha 1.023 en joc.

Des de la distància, és difícil dir per quin candidat optar. El que sí que tinc clar és que el meu vot seria demòcrata i que em sedueix l'eslògan de Barack Obama: "Change. We can believe in" (que traduït seria quelcom així: "Podem creure en el canvi").

Tanmateix, el que no sé és si hi haurà un més que desitjable canvi de rumb en la política internacional dels E.U.A. Sempre ens quedarà creure en el canvi...

Solteres 6-Casades 5.

2008-01-30T21:14:00.000+01:00

Només unes quantes línies per donar les gràcies a totes les jugadores i a la resta de l'organització que va participar en el partit de "solteres contra casades" del passat dissabte 26 de gener a les 18 h. al camp de futbol municipal. L'afluència d'espectadors va ser senzillament impressionant.

Ah! Per cert, tenen raò aquells que diuen que no estem preparats per a la vida moderna. Haurem de pensar un nom nou per al partit de l'any vinent: entre les casades n'hi havia de separades i divorciades (a les quals es comptava segons el seu estat civil anterior), i entre les solteres hi havia parelles de fet i solteres "rases". Ufff! Que complicat per un partit de futbol...

És veritat que ja ens trobem en ple segle XXI i que "solteres contra casades" ve d'una altra època, però és que encara ara no tinc clar si les que conviuen en parella han de jugar com a "solteres" o ve com a "casades". Tot un dilema, ves.

Bromes a part, va ser un molt bon partit, molt millor del que alguns pensaven (entre ells potser jo mateix!), sobretot per la serietat amb què moltes de vosaltres us ho vàreu prendre.

Moltes gràcies.

Poc a poc, seguim fent poble.

Benvinguda al rei carnestoltes.

2008-01-30T15:03:00.000+01:00

Ara que queden pocs dies per començar el carnestoltes vull encoratjar-vos a participar en la passada de carrosses que es celebrarà el dissabte 2 de febrer a partir de les 17 h. pels carrers de Sant Pere. Darrerament el número de carrosses ha anat en augment i això demostra que la tradició d'aquesta festa és ben present al municipi.

De la mateixa manera, crec que és positiu que aquells que no participeu en una carrossa ho feu en una comparsa i així, entre tots, s'ompliran els carrers de color durant una estona.

Més tard, espero que ens trobem al centre cívic per donar la benvinguda al rei carnestoltes. Tots, tant els que formen part d'una colla i van en una carrossa com els que lliurement vulguin apropar-s'hi, hi sereu benvinguts!

Des d'aquí la meva enhorabona a tots/es els que participeu i feu que aquesta festa cada vegada sigui més diversa, divertida i popular.

El diumenge 3 de febrer, a partir de les 8 h. del matí, la colla dels "pencaires de carnaval" començaran a preparar-ho tot perquè l'arròs es pugui servir cap a les 13 h. a l'aparcament de l'antic molí. Segur que aquest any farà un dia assoleiat i la vetllada serà agradable per a tothom.
La meva mostra d'agraïment va dirigida als "pencaires" també.

Ah! Per cert, no oblideu que el diumenge a les 16.30 h. el F.C. Sant Pere juga a futbol contra l' A. C. Aro B i que la lluita per assolir la segona plaça d'aquest grup de 3a territorial encara continua. Tant de bo el camp d'esports municipal presenti un aspecte immillorable. Us hi esperem a tots, el vostre suport és indispensable!

Per carnaval tot s'hi val...però feu-ho amb molt de seny, d'acord? :-)

Al petit poble de Sant Pere hi ha un equip de futbol...

2008-01-24T13:19:00.000+01:00

Ah! Per cert, és impossible oblidar-se del karaoke del passat divendres a la nit. Això sí que és un equip de futbol :-)

Festa de Sant Sebastià

2008-01-24T12:48:00.000+01:00

Cal anar introduint noves notícies al bloc i com que tot just hem acabat de passar la festa major de Sant Sebastià he cregut convenient ensenyar-vos unes quantes fotografies on podreu apreciar l'estat en què es trobaven en Pau i en Víctor el dissabte a altes hores de la matinada. Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions....je, je, je

Benvinguda

2008-01-14T14:50:00.000+01:00

Hola a tothom,

Benvinguts al blog d'en Jordi Martí. Aquest intentarà ser un espai dinàmic que inclogui informació molt diversa i que serveixi per a intercanviar comentaris sobre temes d'interès. Naturalment, és molt probable que la política sigui el tema estrella, però la literatura, l'esport, el cinema, etc. espero que també hi siguin molt presents.

Per a tots aquells que hi entreu alguna vegada:

Endavant, "que casa meva és casa vostra si és que hi ha casa d'algú" (fragment extret de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol d'en Jaume Sisa).

Atentament,

Jordi Martí Deulofeu